dilluns, 17 de gener del 2011

'Nulla ethica sine aesthetica'

Cada dia que passa queda menys per a les eleccions anticipades –no sabem quant, però queda menys– i el centredreta continua immers en el debat sobre el vell Partit Liberal i el nou Partit Reformista. Ara bé, durant els darrers mesos hi ha hagut una evolució, com a mínim en el discurs públic. Fa un any la discussió era d'un caire inequívocament bizantí: que si fusió de les parts de CR, que si dissolució d'un partit en l'altre, que si naixement d'un nou partit prèvia extinció de les parts que l'integren... tot plegat prenia un rumb digne d'acabar en una reedició del Concili de Nicea. Ara les coses han canviat i el debat és molt més pragmàtic: només es parla de diners.

Els que som de naturalesa càndida no podem deixar de sorprendre'ns. M'agradaria que el debat es centrés en idees i projectes, però ja fa temps que tinc assumit que això no serà així. Ara bé, pensava que la discussió acabaria passant pel de sempre: per egos mal digerits, per afinitats i animadversions purament personals, per la defensa d'interessos sectorials, per l'inevitable parroquialisme... però que tot plegat acabés girant al voltant de 200.000 miserables euros, això sí que no m'ho esperava. Ja ho dic, que n'hi ha que som de naturalesa càndida.

De fet, el Partit Liberal fa temps que sembla més una confraria que un partit; una confraria els membres de la qual es troben de tant en tant per repetir un ritual: el de dir que es tornaran a reunir per designar una comissió que triï les persones adequades per anar preparant una altra reunió en la qual potser es decidirà convocar un congrés per dirimir el futur del partit. ¿Ho han entès? Jo tampoc, i això que he intentat simplificar-ho per no avorrir més del compte. I resulta que els principals responsables d'aquests meandres infinits, d'aquesta retòrica buida, d'aquest marejar la perdiu, són els que s'autoproclamen defensors a ultrança de les sigles liberals i nostàlgics d'aquells dies daurats en què el PLA era hegemònic. ¿I així el dignifiquen? ¿Reduint la història d'un partit que va governar durant tres lustres a una mera qüestió de diners?

I és que el debat no deixa de tenir un punt paradoxal: perquè bona part dels que voldrien que el Partit Reformista assumís el deute del Partit Liberal són els que es resisteixen a peu i a cavall a dissoldre aquest últim. Si no el volen dissoldre ¿per què una altra formació hauria d'assumir-ne el deute? ¿O és que potser aspiren a què els reformistes paguin els 200.000 euros –hi ha qui diu que són més– i a sobre hagin de competir contra el Partit Liberal? Si Ladislau Baró i els centristes accepten això començarem a comprendre per què fa tants anys que no toquen poder.

De fet, al PRA fa temps que s'ho veuen venir i temen el pitjor: que assumeixin el deute del PLA i només rebin una part molt minsa de la seva militància. Certament, fer que el PRA assumeixi el deute del PLA és la millor manera de desincentivar la reconversió de militants liberals en militants reformistes. Per això Enric Casadevall –que encara té, formalment, un peu a cada costat– insistia aquest cap de setmana –no sabria dir si abans o després de tastar l'escudella de Sant Antoni– que el PRA només assumiria el deute del PLA si rebia una important remesa de militants liberals.

Per discutir la qüestió podrien crear un d'aquests comitès d'enllaç que han regit els designis de la Coalició Reformista els últims dos anys... Però no, mirin, les coses no es fan així. Que els liberals –tots– es facin càrrec del seu deute, dissolguin el partit i després vagin on vulguin. Que el nou Partit Reformista neixi assumint el deute del PLA és el pitjor dels començaments i des del punt de vista semiòtic és demolidor. Des de les eleccions del 2009 estàvem pendents de veure si la reconversió del centredreta era real o una simple operació de maquillatge. Doncs bé, assumir el deute del PLA seria prescindir fins i tot del maquillatge.

¿I si el PLA no es vol dissoldre? ¿I si hi ha un grup de militants liberals irreductibles? Aleshores parlar del deute és un hors-sujet. És perfectament lícit i comprensible no voler dissoldre el Partit Liberal, com també ho és voler crear el Partit Reformista. També és lícit voler mantenir CR, però estratègicament no s'aguanta per enlloc: Voler recuperar els dies daurats del PLA –del primer partit estructurat i present a totes les parròquies de la història constitucional d'Andorra– amb una amalgama de partits, protopartits, grupuscles parroquials i elements no alineats no té ni cap ni peus. Més enllà de les ideologies, de les afinitats i dels personalismes, l'únic raonable és estructurar l'espectre polític en partits democràticament estructurats... i que cadascú pagui els seus deutes.

Ben mirat, allò que els reformistes deicideixin sobre el deute del PLA tampoc no hauria d'inquietar-nos: si estan disposats a pagar la factura de tres lustres d'orgia després d'haver guardat la més estricta castedat, per ells faran, potser aspiren a entrar al martirologi. El que sí que em preocupa és la naturalitat amb què es reconeix que el gran escull, el problema últim, són els diners. Cada cop que acaba una de les cícliques reunions de l'executiva liberal el president del partit, Enric Pujal, ens recorda que hi ha un deute pendent. No dic que aquestes coses no figurin a l'ordre del dia de molts partits que es fan i es desfan, però no cal explicar-ho tot i recordar-ho cada dos per tres. La transparència, com totes les virtuts, es troba en un punt mig; si és excessiva s'anomena obscenitat, i aleshores és un vici.

Ja m'imagino que això del deute els preocupa molt, però ¿no podrien dissimular una mica? Em sembla que va ser Jon Elster qui va encunyar aquella expressió de la força civilitzadora de la hipocresia. No estaria de més fer-la servir en aquest cas, perquè aquesta sinceritat a l'hora de reconèixer que tot es redueix a diners és perillosa: la sinceritat és massa sovint l'avantcambra de la justificació, el preludi de la complaença i la insinuació de l'orgull. Si es continua fent ostentació pública d'aquesta discussió reduïda a una qüestió de diners, aviat el que era obscè ens semblarà normal i la degeneració moral estarà servida.