L'ideal tràgic de la política: tancar el cercle

Fa gairebé un any vaig intentar bastir una visió poètica sobre la política andorrana. Vaig identificar aleshores tres personatges units per un destí tràgic: Oscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. Els tres van ser protagonistes de l'èxit de l'aprovació de la Constitució el 1993 i també del fracàs, poc més d'un any després, del primer Govern tripartit avant la lettre -per bé que el tripartit era el suport parlamentari de l'Executiu i no el gabinet en si.

Si Ribas és, en certa manera, el pare de tota una generació política -o, més ben dit, d'una època política-, Bartumeu feia el paper del fill rebel, de l'enfant terrible, i Baró era el bon fill i, per tant, l'hereu. Bartumeu va propiciar la caiguda del govern de Ribas i Baró es va dedicar a acomplir la missió inacabada del pare: el gran partit de centre, el social liberalisme i tot aquest tipus de coses que, malgrat ser tan amables i despertar tantes simpaties intel.lectuals, rarament triomfen en un sistema basat en la confrontació i el bipartidisme.

Però si això fos Shakespeare, ni Bartumeu seria del tot Regan o Gonerilni Baró acabaria de ser Cordèlia. Ribas, per contra, encaixa millor en el paper de Lear pel simple fet que és un rol més polièdric, construït de manera menys maniquea. El temps ha demostrat que l'enfant terribletambé pot ser un fill pròdig retornat, cridat a acabar allò que el pare va començar i que l'hereu pot ser un hereu escampa capaç de pactar amb la facció enemiga, amb els que van bloquejar el primer govern de Ribas el 1991.

Aquí no hi ha cordèlies i regans, no hi ha bons i dolents, aquí només hi ha tres mortals que perseveren en la seva hibris o desmesura i desencadenen constantment la tragèdia, provocant els espasmes del caos regenerador.Bartumeu perservera en voler ser ell el líder indiscutible, Baró persevera en destronar-lo i Ribas en aconseguir aquell consens previ que fins ara només s'ha traduït en un desacord total. ApC ha estat l'arbre dels fruits de la discòrdia d'aquesta legislatura i Ribas va contribuir a plantar-lo, carregat de bones intencions, segur, com les del rei Lear quan se li acut esbrinar quina de les seves filles se l'estima més.

Tot això no ha canviat pràcticament gens en aquests últims mesos, sinó fos perquè aleshores la tragèdia podia passar per grega i ara ja és innegablement shakespereana, és a dir, bàrbara. És cert que Ribas -no sé si de natural o com a resultat de molts esforços- té alguna cosa clàssica, de senador romà. Hom diria que li agradaria mirar-se al mirall i veure-hi el rostre de Ciceró. Però en aquestes Valls hi abunden els Catilines. Andorra, al capdavall, s'assembla molt més a Elsinore que no pas a Tebes: El soroll, la fúria i la barbàrie de les propostes, contrapropostes i eternes fintes d'ApC, la gelosia que ha anat minant a poc a poc aquest matrimoni de conveniència que és la Coalició Reformista -i més d'un ha jugat aquí el paper de Iago- i el PS, que té les entranyes prenyades de tempestes i que, talment com Macbeth, s'escolta les bruixes de les parròquies altes que un dia van dir-li allò de "¡salut a tu que seràs rei!".

I després hi ha tots aquells que hi són sense ser-hi, que no hi han deixat de ser mai, que no volen deixar de ser-hi, que desfullen eternament la margarida, que volen i dolen, sempre a punt de fer un pas -no se sap mai si endavant o enrere-, que remenen les cireres -o entre tots volem creure que és així-, que viuen envoltats d'un halo mig màgic, com els follets i les fades del Somni d'una nit d'estiu: El Dotet, la Maria, el Ramon, el Cinca i elscinquistes... la llista seria interminable i, tot i que el paper d'Oberon està molt i molt disputat, en aquestes Valls només hi ha lloc per a una Titània.

Si la tragèdia andorrana es limités al joc de desmesures de Ribas,Bartumeu i Baró, tot plegat seria molt grecorromà, però tota la resta -que no és gens menyspreable i és molt essencial- contribueix a donar-li aquest aire gòtic. Només faltaria un punt sobrenatural per acabar-ho d'amanir.

En aquest últim any, el caire shakespereà de l'assumpte s'ha anat acentuant més i més. I jo crec que ja ha arribat l'hora de tancar el cercle. No parlo del pressupost, un assumpte que des del punt de vista poètic està més tronat que una posta de sol, sinó de la llei de la nacionalitat. Bartumeu i el PS no podien haver plantejat una estratègia més perfecta: D'una banda compleixen amb el programa electoral i, de l'altra, deixen sense marge de maniobra a l'oposició.

L'apel.lació d'ApC a un referèndum és part d'aquest soroll de fons bàrbar que ho impregna tot. La plataforma es pot permetre una maniobra així, però no els reformistes que aspiren a ser l'alternativa; ¡ai, no! l'alternançaes diu ara: a Andorra l'única cosa que es crema més ràpid que els partits polítics són les paraules. Doncs això, que un partit que prepara l'alternança no es pot amagar darrere d'un referèndum quan del que es tracta és de rebaixar el termini per adquirir la nacionalitat per naturalització de 20 a 15 anys.

Els reformistes debatien aquests dies la conveniència de donar o no llibertat de vot als seus consellers en aquest assumpte. És en va. Facin el que facin, la partida la guanya el PS: Si CR vota sí el mèrit se l'emporten els socialdemòcrates, que són els pares de la criatura; si vota no, el PS els penjarà el cartell de carques immobilistes i tindrà un argument més per anar a les urnes dient que la dreta no ha paït mai la derrota; i si CR dóna llibertat de vot, la llei s'acabarà aprovant pel vot favorable o l'abstenció d'aquest o d'aquell altre i els reformistes superaran el debat sense pena ni glòria.

És cert que si CR acaba votant en bloc contra la llei i la tomba, Baró haurà perseverat en la seva hibris, però en nom del seu destí tràgic haurà traït la seva joventut. Està massa vist i el públic demana coses noves. I aquí és on entra en joc una quarta opció més enllà del sí, el no i el campi qui pugui reformista. Una opció que tancaria el cercle tràgic i reconciliaria els orígens amb el destí: Tota llei passa per un tràmit d'esmenes en comissió i ¿què passaria si Baró presentés una esmena rebaixant el termini a 10 anys? ¿Com s'hi oposaria el PS si aquest és el termini recomanat pel Consell d'Europa i aprovat pels congressos socialdemòcrates?

Doncs passaria que la tormenta socialdemòcrata estaria servida. Els consellers d'Esquerra Socialista i altres no podrien votar contra una esmena com aquesta i, en canvi, altres sectors del partit ho trobarien un extrem molt poc recomanable. ¿Què faria el mateix Bartumeu a qui aquest debat no sembla apassionar gaire? Identitat abans que progrés, deia un dels seus primers adagis polítics de l'època en què anava de bracet amb Angelina Mas. Eren altres temps i un context molt diferent, és clar, i algú podria argumentar que, salvaguardada la identitat amb la Constitució, ara cal volcar-se en el progrés; però els orígens són els orígens... I, en qualsevol cas, una esmena així esberla la majoria socialdemòcrata d'una punta a l'altra.

¿S'imaginen quin terrabastall, quin caos, quin daltabaix? Això sí que seria un final tràgic, i bàrbar, molt bàrbar, com el final de Hamlet. No quedaria viu ni l'apuntador. Però, és clar, aquest és el problema: que tancar el cercle comporta un risc elevadíssim d'autoimmolació i em temo que ni Baró ni ningú no està disposat a pagar un preu tan alt. Però bé, ningú no ha dit que ser un heroi fos fàcil.

Eppur si muove, però... cap a on?

Els impulsors del Partit Reformista d’Andorra (PRA) van aprofitar el tedi propi del mes d’agost per presentar un manifest de suport a la nova formació. Entre els simpatitzants amb la causa no hi havia unanimitat de criteri sobre el moment escollit per tirar endavant la iniciativa, però a mi em va semblar un moment adequat des del punt de vista tàctic: en ple agost a molts els enganxes en ple dol ce far niente i és precisament d’això del que es tractava. A més, amb accions estivals com aquesta s’alleuja una mica la condemna sísifica dels soferts periodistes d’aquest país que s’han d’enfrontar massa sovint al malson de les pàgines en blanc.

Des d’aleshores del PRA se’n parla i sembla que, a desgrat d’alguns, va avançant. Ara bé, a mi tot plegat em fa pensar en una anècdota ocorreguda al Parlament de Catalunya fa uns quants anys, quan l’aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol es va adreçar després d’un debat a Pilar Rahola, en aquell moment membre d’Esquerra Republicana, «¿anem bé, oi Pilar?», va ser la pregunta. L’enginyosa republicana no va dubtar a respondre: «Si, president, però ¿cap a on?» Doncs això: els reformistes avancen i ara només cal que sàpiguen on van o –en cas que ja ho tinguin clar– ens ho facin saber.

Per molta bona voluntat i simpatia que hi vulguem posar –i a mi les idees demòcrates i liberals me’n mereixen molta de simpatia– el PRA continua envoltat d’una nebulosa que fa impossible distingir, ara per ara, si la tan proclamada «reestructuració del sistema de partits» serà real o si tot plegat no acabarà en una maniobra lampedusiana orientada a fer que tot canviï per a què tot segueixi igual. D’entrada hi ha la qüestió del nom: fer-se dir reformista, paraula que entronca amb els adjectius dèmocrata i liberal, és poc definitori. Perquè aquí liberals i emòcrates ho som tots –se suposa- en tant que tots combreguem amb la democràcia parlamentària, el respecte als drets i les llibertats i l’economia de mercat.

Més enllà de les qüestions terminològiques, hi ha l’adscripció a la Internacional Liberal, però això tampoc no és excessivament significatiu, ja que entre els membres d’aquesta internacional les diferències són notables. És cert que això passa a les millors famílies, que entre el Labour britànic i el Partit Socialista francès hi ha diferències notables, però tots a la Internacional Socialista tenen en comú el fet de voler jugar la carta de ser la gran opció d’esquerra moderada als seus respectius països.

No es pot dir el mateix dels demòcrates, liberals i reformistes. A la Internacional Liberal hi conviuen els LibDem britànics, situats programàticament a l’esquerra dels laboristes en tantes i tantes qüestions, els liberals alemanys del FDP, actualment a la dreta dels demòcratacristians d’Angela Merkel, o els catalans de Convergència Democràtica, que han jugat la carta centrista i social liberal amb uns resultats electorals gens menyspreables. Que a la Internacional Liberal hi hagi aquesta olla de grills no és necessàriament dolent, sempre i quan cadascun dels grills tingui clar quina melodia toca. ¿Què volen ser els reformistes andorrans quan siguin grans? ¿Uns liberals progres a la britànica, uns quasi utilitaristes a la catalana o uns neoliberals convençuts a l’alemanya còmodament instal·lats a la dreta de la dreta? ¿O és que potser es volen quedar amb el sumem per Andorra, l’entre tots ho farem tot i els programes amb pàgines en blanc per a què cadascú hi escrigui el que vulgui?

Vull pensar que no és així i, si analitzem les diferents opcions, la carta més adequada per al PRA és la del social liberalisme, no pas per mimetisme amb els convergents catalans, sinó perquè és el que augura uns millors resultats en un sistema electoral que –com la immensa majoria dels sistemes electorals occidentals– tendeix cap al bipartidisme. L’altra opció electoralment rendible seria que el PRA fos el PLA maquillat, però la via lampedusiana havia quedat descartada. A més, si només es tractava de fer un canvi de nom, podrien haver transformat el PLA en el Partit Conservador i així les paraules no estarien tan divorciades de la realitat.

La qüestió és, doncs, com fer del PRA un veritable Partit Reformista i per assolir aquest objectiu calen algunes premisses. La primera és intentar ocupar part de l’espai sociològic que avui ocupa el PS: Una de les claus de l’èxit de CiU, per exemple, és que ha combinat sectors més conservadors i de centredreta amb perfils, discursos i polítiques pràcticament socialdemòcrates. Per tant, el PRA –o qualsevol altre que vulgui jugar la carta del centre progressista, i de voluntaris n’hi ha uns quants– necessita noms i base electoral del PS. Per reestructurar el sistema de partits no n’hi havia prou amb Nou Centre, un nom que sempre em va recordar de forma inquietant el Nouveau Centre francès i la seva pertinença a la majorité présidentielle (de l’UMP, és clar).

Amb la mateixa lògica, al PRA li sobra la dreta de CR, la seva ala més conservadora. O, dit d’una altra manera, el PRA no serà de debò el PRA si no té un partit a la seva dreta; un partit que els reformistes han d’intentar que sigui minoritari, però que els ha de permetre jugar la carta liberal i demòcrata de manera desacomplexada.

Les dues premisses anteriorment exposades no depenen al 100% dels impulsors del projecte reformista, a diferències de les altres dues condicions: les propostes programàtiques i el lideratge. Concedeixo que potser és massa aviat per concretar programes i projectes de país, però cal estar atents per a què aquestes propostes siguin veritablement reformistes. Per fer-se el liberal no n’hi ha prou de recordar-nos de tant en tant que el Govern socialdemòcrata té tics de planificació quinquennal soviètica, sobre tot quan no es proposa altra alternativa que l’economia, no liberal, sinó planificada, però planificada en funció dels interessos del capital, faltaria més... Poques persones saben sintetitzar millor queGilbert Saboya la diferència entre l’igualitarisme liberal i l’igualitarisme socialdemòcrata –els primers volen igualar a la línia de sortida i els segons a la línia de meta–, però trobo a faltar en el PRA propostes en aquest sentit, proves que ens demostrin que per aconseguir la igualtat d’oportunitats no calgui fer-se socialdemòcrata.

Estaria bé veure que, davant el suposat i tan criticat intervencionisme del PS en matèria d’horaris comercials hi hagués alguna contraproposta enginyosa capaç de conjugar millor la llibertat d’empresa i la vida personal i familiar dels treballadors, alguna cosa que anés més enllà de recordar-nos que som un país comercial i turístic. Tampoc estaria malament, per exemple, proposar una millor protecció dels drets socials que no caigués en el suposat i tan temut paternalisme dels socialdemòcrates: està bé parlar de la flexiseguretat del mercat laboral danès, però estaria encara millor fer propostes programàtiques al respecte. I el mateix es podria dir en altres assumptes com el model de creixement econòmic o les relacions amb Europa. El PRA, o qualsevol que vulgui ocupar l’espai ideològic liberal, demòcrata i reformista, ha de saber trobar elements discursius diferenciats com ho han sabut fer els liberaldemòcrates del Regne Unit.

I al final hi ha també l’assumpte del lideratge, que no és només una qüestió de persones, però és també una qüestió de persones. No és que el PRA no compti amb noms destacats entre aquells que han donat suport al projecte, noms molts d’ells capaços d’encarnar el veritable partit liberal i reformista, però en algun moment caldrà algú capaç de tirar del carro i, si convé, de tancar files; algú capaç de dir allò de qui es mogui no surt a la foto. Aquestes són, em sembla, les premisses indispensables per a què el projecte reformista i d’altres que vulguin ocupar aquest espai tinguin possibilitats de reeixir.

Un matí assolellat i no gaire calorós

Dissabte passat, dia de l'elevació del copríncep Vives a la dignitat d'arquebisbe ad personam, va ser un dia assolellat i no gaire calorós. A la Seu, com tots els dissabtes, era dia de mercat i les gales dels que assistien a la cerimònia contrastaven amb la quotidianitat de paradistes, compradors, passejants i turistes.

A la catedral es respirava un ambient d'excepcionalitat. Els religiosos de la diòcesi anaven ocupant les naus del transsepte, mentre les autoritats civils i els ciutadans se situaven a la nau central. La Policia andorrana, els Mossos d'Esquadra i la Policia local s'havien empolainat, però res comparable amb els tricornis de la Guàrdia Civil. L'Ancien Régime sap portar millor aquestes situacions. Tot és qüestió de pràctica.

Entre els primers bancs, un conseller general que destaca més per la finesa de les seves anàlisis que per l'èxit de les seves escomeses electorals comentava que els periodistes havien de prendre bona nota, que l'acte tindria un aire gattopardesc. Poc després, l'incombustible candidat de Convergència a presidir la Generalitat entrava a la catedral amb un aire inconfusiblement electoral. Havia estat fent proselitisme per la Seu i encara no havia canviat el registre. Entre el seu seguici s'hi va colar una turista que volia comprar una de les fotocòpies del discurs de l'arquebisbe que un dels responsables de comunicació del bisbat repartia entre la premsa. Li van informar que no estava a la venda. Hi ha turistes disposats a comprar el que sigui. El matí prometia.

I silenci. La processó episcopal, amb la presència del nunci papal i una nodrida representació dels bisbes catalans, entra a la catedral per la porta del claustre. La creu processional de plata es retalla contra les arcades romàniques. Entren els preveres, els canonges, els bisbes i arquebisbes, el cardenal i el nunci. Veient els seus caps sobresortir entre la multitud penso que la mitra sempre m'ha recordat a la corona que duien els faraons egipcis, també utilitzada pels emperadors romans del baix imperi. ¿I si se la van anar passant els uns als altres sense que nosaltres ho sabéssim?

La cerimònia funciona com un rellotge. Observo, i no és la primera vegada, que Vives es mou amb comoditat i desimboltura en aquests actes. El Vaticà el considera idoni per ser arquebisbe a títol personal i jo, modestament, trobo que el càrrec de copríncep li escau d'allò més; com quan a la recepció al cos diplomàtic diu allò de "el meu Govern..." i, per un moment, ens trasllada a la Cambra dels Lords el dia de l'obertura del Parlament.

La música que executen els Petits Cantors és setcentista i romàntica, contrastant amb l'aire de retaule medieval de la cerimònia, reforçat per la música de gralles i els sorolls propis del mercat que arriben de murs enfora. ¿I si hem retrocedit en el temps sense adonar-nos-en? Hi ha moltes èpoques barrejades en una. Retallada contra l'altar major, l'ombra del cap de Govern té un aire encara més florentí de l'habitual. En una de les naus laterals, algú observa de reüll la cerimònia. És un filòsof obstinat a fer política que, com els passa a tots els del seu ofici, ha topat amb un fat advers cada cop que ha volgut acostar-se al poder. Per això se'l mira des de fora. ¿I si, al capdavall, ens assemblem els filòsofs i els periodistes? Si no fos que nosaltres tenim molta més pressa i molta menys cura...

El millor moment el protagonitza un grup de monges que, tot tornant de combregar, s'obre camí entre la multitud. Les religioses s'acosten perillosament a una gran reixa del terra de la qual surt aire calent, talment com les del metro. I, és clar, passa el que ha de passar: l'aire els aixeca les faldilles convertint-les, per uns instants, en unes imitadores involuntàries de Marilyn Monroe. Algunes s'enfaden; d'altres amaguen el somriure amb la mà. ¡Quin aire tan infernal!

Tots volen ser Jaume Bartumeu

És de justícia reconèixer els mèrits de la competència. Per tant, d'entrada, la meva felicitació als companys del Diari pel reportatge El tercer home, publicat dimecres de la setmana passada sobre la fotografia del cap de Govern que ha aparegut a la sala del Consell de Ministres, penjada entre les dues dels coprínceps. La informació en qüestió ha tingut la virtut de provocar una sèrie de reaccions, la majoria en forma d'articles d'opinió a les pàgines del mateix rotatiu, que no estic segur que siguin gaire subtils, però sí molt reveladores.

Reveladores, per començar, del tedi que pateixen alguns articulistes, sempre àvids de munició per disparar contra el Govern socialdemòcrata, o, més ben dit, contra Jaume Bartumeu. Però això ja és un clàssic, i no cal comentar-ho. El dia que Bartumeu deixi de ser cap de Govern, el que més trobarem a faltar seran les invectives d'alguns, tret que, com el Cid, continuï aixecant passions entre els seus enemics fins i tot després de mort -en el sentit polític de la paraula, s'entén.

Tot plegat era més que previsible. Només llegint el petit reportatge de dimecres de la setmana passada, qualsevol persona familiaritzada amb la premsa andorrana podia preveure els articles d'opinió dels dies següents. I això diu poc en favor de l'originalitat d'aquells que els signen. ¿Què havien de dir? Que era molt significatiu, que delatava una manera de fer política, que reforçava la idea d'un Govern jerarquitzat i piramidal... Si ja ho sabien: els que el van votar i els que no el van votar. Ho sabien tots, diguin el que diguin ara. Un Bartumeu sense autoritat no seria Bartumeu i això sí que no tindria perdó de Déu, perquè la pitjor traïció és la traïció a un mateix. I els primers decebuts, em temo, serien els que han posat el crit al cel pel tercer retrat aparegut a la sala del Consell de Ministres.

En el fons, tant l'aparició de la fotografia com les reaccions dels articulistes m'agraden, perquè sembla que tot ja estigués escrit abans de començar, tot té un deix de fatalitat que, si tingués l'estil adequat, seria digne d'una tragèdia. Però la grandesa tràgica requereix d'un estil directe i més o menys descarnat, sense tanta perífrasi interminable, sense tant parlar sense voler parlar, tant dir com de passada, com si no els afectés... Això és terriblement cursi. ¿Què volen? ¿Donar a entendre que a la fotografia en qüestió només li falta la inscripció L'État c'est moi? Doncs que ho diguin sense embuts i acabem d'una vegada.

Després ens lamentarem de la letargia que afecta la vida social i cultural d'aquest país però res no contribueix tant a aquesta letargia cancerígena com un excés de circumloquis. Mentre tot continuï sent tan versallesc, tan empolainat i tan eufemístic, l'ambient s'anirà tornant irrespirable i putrefacte. Seria millor que tothom reconegués amb naturalitat les seves manies; seria millor i més sa. Era més explícit i valent el reportatge que tots els articles d'opinió que l'han seguit. I això ens dóna certa esperança: els opinadors sempre podran aprendre alguna cosa dels periodistes.

A mi el que em sembla és que tanta indignació, tanta ironia i tants meandres retòrics amaguen una profunda veritat: que molts voldrien treure la fotografia de Bartumeu per posar-hi la seva. La majoria ho negarà rotundament, dient que no tenen cap interès a ser cap de Govern; i segurament ho diran convençuts, però això no fa menys certa la meva sospita. És una qüestió -per utilitzar la terminologia de la filosofia política- de preferències adaptatives. Per dir-ho d'una manera més planera, és el mateix que li passava a la guineu de la faula d'Esop amb el raïm: com que no hi podia arribar, deia que no estava prou madur. És el mateix que els passa a les dones que afirmen, per consolar-se, que Josep Guardiola és homosexual. En aquest cas, les preferències adaptatives es tradueixen en mirar-se els toros des de la barrera; i de la barrera estant, ja se sap, tothom és Manolete.

La política serà sempre un joc d'ambicions mal digerides, de reis que no van poder ser i Jaume Bartumeu carregarà sempre amb la responsabilitat de moltes d'aquestes coses que no han pogut ser. Però és que és el normal, de cap de Govern només n'hi ha un, no vint-i-quatre, i si un ho vol ser és conseqüència lògica voler impedir que ho siguin els altres. Quan algú és prou savi per reconèixer que, malgrat tots els esforços que ha fet per impedir-ho, Bartumeu ha arribat a la cadira grossa i que, al capdavall, no n'hi havia per a tant, un és capaç aleshores de parlar de tot plegat amb una naturalitat sana i envejable.

Al capdavall, és de salut del que es tracta. Més enllà dels glossadors dels retrats del cap de Govern, Andorra està plena d'antijaumistes teòrics que canvien el seu odi per encesa passió -ni que sigui fugaç i momentània- tan bon punt Bartumeu els diu quatre paraules amables. Fa temps algú va concloure que Catalunya estava malalta per l'elevada presència de metges a la seva classe política. Si això fos cert, la política andorrana necessitaria un exèrcit de psicoanalistes.

L'ideal tràgic de la política IV

Enric Guinart escrivia ahir a La línia vermella que la votació del Pressupost de dijous va ser una "obra de teatre". Des del punt de vista polític aquesta afirmació és certa, però des del punt de vista poètic és del tot inacceptable: allò de dijous no va ser teatre ni res que s'hi assembli.

El teatre no només requereix una representació i uns personatges; el teatre és molt més que això. El teatre vol grandesa tràgica en uns casos i profunditat còmica en els altres, i al debat del Pressupost no hi va haver ni una cosa ni l'altra. El debat va ser, per damunt de qualsevol altre qualificatiu, avorrit i "el públic ho perdona tot excepte l'avorriment"; i no ho dic jo, sinó Voltaire, que tot i ser un dramaturg mediocre, era un crític teatral incommensurable.

Més enllà de l'avorriment, a la sessió de dijous i va haver molta hipocresia; i el teatre pot ser moltes coses, menys hipòcrita. Damunt d'un escenari sempre es diu la veritat. És paradoxal i contraintuïtiu, però és així. Iago, el perfecte traïdor, enganya Otel·lo i Desdèmona, però mai enganya el públic. Fins i tot el més malvat de tots els malvats de Shakespeare és sincer amb nosaltres. No es podria dir el mateix de tots els consellers generals. Potser el problema rau en el fet que jo volia que fossin personatges i s'han acabat comportant com a actors.

Des del punt de vista poètic hauria estat millor no buscar subterfugis i no anar-se lamentant sobre la impossibilitat d'arribar a un acord. Això és vulgar, a més d'hipòcrita. Si s'aposta pel bloqueig, s'ha de dir de la manera més descarnada possible.

En una obra de teatre com cal, el PS hauria caigut amb tot l'equip, sense donar suport a les reserves d'esmena de l'oposició. Potser era un moviment tàctic, però posats a no tenir Pressupost més valia no fer una sola concessió. Els reformistes haurien d'haver fet el paper del que vol donar suport, del que vol posar seny, però no pot perquè es veu compel.lit pel destí a votar no. Aquest rol fa temps que l'intenten jugar a ApC, però mai no se'n sortiran del tot perquè no és el seu rol. La màscara --la persona-- que a ells els toca és la de l'opositor frontal i sense treva, que és el que han estat fent. Al teatre les coses són el que semblen i, per tant, els personatges estan obligats a semblar el que són.

Jo esperava una sessió de ressonàncies històriques en què sortissin a passejar el bloqueig pressupostari del 1991, la qüestió de confiança del 1994 i altres fantasmes de la història política recent. Hi va haver alguna aportació tècnica interessant, però no sóc prou bo per poetitzar l'economia. I com que, a més, sóc tan dolent que només sé repetir el que altres ja han dit, parafrasejant Hölderlin em pregunto: "¿Per a què poetes en temps de penúria?".

I ara, ¿què ens espera? D'entrada suposo que una bona temporada d'acusacions entrecreuades per veure qui és més culpable del bloqueig i de la manca de Pressupost. Tot plegat, acompanyat de previsibles moviments a les coalicions i plataformes de l'oposició.

Només espero que en tots aquests afers els moviments tàctics siguin elegants; que les traïcions, si hi han de ser, siguin més florentines que sicialianes i que es demostri allò que sempre he sospitat: que en la maldat, sempre que sigui intel.ligent, pot haver-hi una bellesa conceptual gens menyspreable. De fet, Maquiavel era, per damunt de tot, un esteta. Si es va cap al bloqueig continu i cap al desastre, com a mínim s'hi ha d'anar amb el cap ben alt.

La novel·lística de la política

L'excap de Govern Albert Pintat és un bon aficionat a l'òpera. Durant els quatre anys en què va ocupar la primera magistratura del país, Mozart,Verdi i Rossini eren hostes habituals de l'edifici administratiu de Prat de la Creu. Des que van arribar els socialdemòcrates, de gustos més petitburgesos i més avesats al jazz, ningú no ha tornat a escoltar els mestres del classicisme i el romanticisme passar per la tercera planta.

Fins aleshores, quan s'escoltava el magnífic duet amb què comença Le nozze di Figaro tothom al Govern sabia que el cap estava treballant, o llegint o elucubrant, cosa que agradava a alguns i incomodava alguns altres, sempre temerosos que l'elucubració anés en contra d'ells i de la cadira que ocupaven. Que l'òpera escollida fos Le nozze no és pas casual, com res en aquest món...

No tinc cap dubte del bon gust musical de l'anterior cap de Govern; del que ja no n'estic tan segur és de si de les òperes que escoltava n'extreia alguna lliçó política. La història de Beaumarchais, que Da Ponte i Mozart van portar als escenaris de Viena, és la d'un criat -que no per casualitat havia estat barber- que s'enfronta al seu senyor i el venç. Pintat, amb la indeleble empremta aristocràtica de Friburg, no va tenir prou cura amb els que havien estat barbers; i això sempre és perillós.

De totes les escissions i baixes que van patir els liberals sota el lideratge de Pintat, la més sonada -i potser la més letal- va ser la d'Antoni Martí. Talment com si Pintat s'hagués convertit en un personatge d'una de les seves òperes predilectes, el fill del barber es va enfrontar al fill del banquer. ¿I el va vèncer? Bé, això encara està per veure. Pintat ja no hi és -i amb raó afirma que és l'únic cap de Govern que s'ha retirat de debò- iMartí continua a la palestra.

La figura de l'actual cònsol d'Escaldes no és una figura tràgica, sinó novel.lesca. Tampoc no deu ser casual que el puguem comparar amb l'obra de Beaumarchais perquè va ser precisament aleshores quan, de la mà de la burgesia, naixia la novel·la moderna.

La història de Martí és l'eterna història del criat que prospera fins al punt de quedar-se amb la casa i les terres de l'amo. Com que aquí no es tracta de propietats, sinó de política, tot té un aire més lleuger, més mozartià. L'actual cònsol d'Escaldes va començar la seva carrera política seguint el model que havia vist a casa seva: com a número dos del prohom de la parròquia. Però no en va tenir prou: L'esforç i les oportunitats ben aprofitades el van acabar convertint en la primera espasa, en l'home fort de la parròquia on va començar l'auge -i també la decadència- dels liberals. A Escaldes va néixer el PLA i a Escaldes està enterrat.

En el seu camí i en la seva estratègia, Martí també ha deixat enrere alguns cadàvers, potser no desitjats, que es podrien incloure en allò que els penalistes anomenen dol de conseqüències necessàries. És inevitable que passin aquestes coses quan algú segueix el destí. Martí havia de seguir el seu i no podia estar còmode en un PLA cada cop més a la dreta.

Però no, no és de la grandesa tràgica del que toca parlar avui, sinó de les reconfortants lliçons de les novel·les. El punt àlgid d'aquesta novel·la a la decimonònica es va viure durant la campanya electoral passada. Martíhavia deixat el PLA feia temps i va decidir no participar a les eleccions. Es va mantenir en un silenci públic que, tot i ser coherent, beneficiava els socialdemòcrates. I els liberals no paraven de demanar-li que s'impliqués per evitar una victòria aclaparadora del PS. Van demanar-li participació, suport, una declaració, ¡una paraula! "Una parola, o Adina!", que canten al'Elisir d'Amore... Els antics senyors demanant ajuda a l'antic mosso; una Revolució Francesa en miniatura i sense vessar ni una gota de sang.

L'ideal tràgic de la política III

Pocs mesos després d’arribar a Andorra una persona que, anys enrere, havia tingut alguna responsabilitat política a nivell comunal em va dir unes paraules que aleshores em van semblar exagerades però que el temps ha anat posant al seu lloc: “En la política andorrana, des de la Constitució fins ara, només hi ha hagut un nom, el de Jaume Bartumeu. La resta es divideixen en aquells que faran tot el possible per impedir que arribi a ser cap de Govern i aquells que el seguiran a qualsevol final”. Podríem dir que és una simplificació massa fàcil, però en qualsevol cas no va del tot desencaminada.

D’aquí uns anys podrem dir fins a quin punt aquest nom ha condicionat l’esdevenir polític d’aquest país i en quin sentit ho ha fet. Per ara, intentaré esbossar una lectura poètica, que no política, de la situació. Em centraré en analitzar la posició dels opositors a Bartumeu i, entre aquests, dels que no estan a les seves antípodes ideològiques. Oposar-se aBartumeu i al Govern dels socialdemòcrates des de la dreta no té cap mena de rellevància poètica, és massa evident. Fer-ho des de posicions més centrades és més interessant perquè implica més renúncies i més contradiccions. I això és el que han fet bona part d’aquells polítics que van aprendre l’art de la cosa pública a l’ombra de la figura de l’excap de Govern Òscar Ribas.

Els mal anomenats membres de la generació perduda i altres deixebles polítics de Ribas fa temps que estan, en certa manera, descol·locats. Mai no han acabat d’entendre, com també alguns liberals, les afinitats cada cop més explicitades de Ribas amb el projecte de Bartumeu. I és que no és només una qüestió de projecte, sinó, i sobre tot, de grandesa tràgica. Un cop constat el fracàs de la seva estratègia, l’excap de Govern, que sempre s’ha autodefinit com un mal estratega, ha decidit ajudar a aquell que sembla cridat a fer entrar Andorra al segle XXI.

Els centristes, i en capítols anteriors he parlat de Ladislau Baró però també podríem donar altres noms amb menys rellevància tràgica, van acabar pactant amb uns liberals en hores baixes. En alguns casos el pacte és senzill, perquè hi ja alguns liberals que ho són de debò; però quan dels sectors més conservadors es tracta les coses es compliquen. Més d’un centrista hauria preferit, en una situació abstracta i ideal, mirar cap a l’esquerra més que no pas cap a la dreta. D’aquesta manera, el projecte del centre s’acostaria més al que vol ser el Partit Demòcrata Europeu, format amb socialdemòcrates com Gerhard Schröder, Pasqual Maragall o Romano Prodi, centristes com François Bayrou, i demòcratacristians comFrancesco Rutelli o Josu Joan Imaz. És el que predicava el desaparegut Norberto Bobbio. I és clar, ja se sap, que els centristes andorrans són gairebé tan donats a la filosofia com al dolce far niente; tot el contrari que Bartumeu, per cert.

La situació no és abstracta ni ideal i davant de qualsevol aproximació al centreesquerra els centristes han trobat sempre el mateix escull: Bartumeu. El PS i el seu líder són massa forts com per pensar a fer amb ells el mateix que s’intenta fer amb els liberals. Potser si trobessin algun líder amb l’estratègia i el tsunami de vots que a ells els manquen... sospiren els centristes. Perquè no volen ni pensar en vuit anys de socialdemòcrates al poder.

Haurien de veure que la victòria de Bartumeu i el PS és, per damunt de tot, una qüestió de justícia poètica. Si Bartumeu no hagués arribat a ser cap de Govern el sistema s’hauria pervertit; ni les majories absolutes liberals, ni la caiguda d'Òscar Ribas, ni la Constitució mateixa... res de tot això no hauria tingut sentit. El cercle de la tragèdia hauria quedat sense tancar, i això sí que seria tràgic i terrible. Per tant, si m’és permès de donar-los un consell, els diré que es relaxin i disfrutin, que això tot just acaba de començar.

L'ideal tràgic de la política II

La setmana passada vaig esbossar les línies principals de la tragèdia que, des de fa gairebé 20 anys, ha condicionat la política andorrana. La necessitat d'unes intenses reformes va propiciar la coincidència de tres personatges polítics amb altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu iLadislau Baró. Tres protagonistes que es tornen a trobar ara, més de tres lustres després de concloure les reformes institucionals, però amb les reformes econòmiques i socials encara pendents.

No ens hem de deixar endur per la força connotativa de les paraules: una tragèdia, en el sentit estricte, no és la debacle sinó l'etern renaixement; no és el trencament, és la recomposició d'allò trencat. En tota tragèdia hi ha quelcom de circular: es parteix d'un ordre primigeni que s'esquinça per donar pas a les tribulacions del caos, totes elles encaminades a la restauració de l'ordre. Un nou ordre que és el primigeni, però que també és diferent.

Per desencadenar la tragèdia, per passar de l'ordre al caos, cal un pecat d'hibris o desmesura. El que ja no és tan evident és que per tornar a l'ordre cal, precisament, perseverar en la hibris i quants més hi participin, millor. Com més caos, més a prop està la restauració de l'ordre primigeni. Com més gran és l'imperi de Dionís, amb més força s'està preparant el retorn d'Apol·lo.

La hibris que a la tragèdia política andorrana tothom ha dit i repetit és la de Bartumeu: la de no conformarse amb la democràcia cristiana de Ribas, la de resistir-se a entrar en dinàmiques de governs d'unitat que ell considera paral·litzants, la de voler ser ell el pilot de l'Andorra constitucional. Ha seguit la seva vocació i el seu destí i els déus només ajuden a aquell que no defalleix mai.

El destí o la vocació de Baró eren ben diferents: perseverar en la línia del partit de centre que sempre havia propugnat Ribas. Amb això, potser sense saber-ho, s'encaminava cap a la seva hibris i, de passada, impedia a Bartumeu culminar la seva. Un excés de mesura també és desmesurat i la mesura de Baró es va tornar desmesura el dia que, constatada la inviabilitat del centre, es va alinear amb els liberals, els arxirivals deRibas, l'altra facció en aquesta llarga partida de güelfs i gibel·lins. Volent perseverar en les lliçons del mestre, va acabar traint-les.

Però la tragèdia estaria incompleta si Ribas no hagués comès també la seva hibris. Afortunadament, ja he dit i repetit que tots tres tenen altura poètica i aquí els pecats estan repartits. El cap de Govern de la Constitució també ha pecat de desmesura. El seu reiterat rebuig pel bipartidisme i la confrontació, la seva insistència en la unitat i la inestabilitat ha culminat en el període més inestable i turbulent des de la caiguda del seu darrer Govern el desembre de 1994.

Sense defallir, Ribas va clamar una vegada i una altra pel Govern d'unitat i per un gran consens previ que el fes possible. Després de molts intents, elconsens previ es va acabar plasmant en una plataforma electoral a la qual ell va donar suport. I ara aquesta plataforma, amb els seus tres consellers, fa trontollar el Govern socialdemòcrata de Bartumeu i descol·loca l'oposició reformista de la qual Baró en forma part. Volent assegurar els fruits del consens Ribas va contribuir a llaurar la llavor de la discòrdia. ¡Quin fat tan advers! És la cruel ironia amb què el destí tracta els herois. I Ribaspersevera en la hibris quan demana als reformistes que posin seny. ¿Per què no ho demana --en públic-- a ApC?

¿Quan, ¡oh déus!, es va canviar el seny per la rauxa, quan de l'harmonia en va néixer el caos, quan la fidelitat va esdevenir traïció? El mateix dia que va començar a aplacar-se l'antic furor per convertir-se en nova virtut. El mateix dia que, complert el seu destí, el fill pròdig va iniciar el camí de tornada. El mateix dia en què la revolució es va bescanviar pel canvi tranquil.