La novel·lística de la política

L'excap de Govern Albert Pintat és un bon aficionat a l'òpera. Durant els quatre anys en què va ocupar la primera magistratura del país, Mozart,Verdi i Rossini eren hostes habituals de l'edifici administratiu de Prat de la Creu. Des que van arribar els socialdemòcrates, de gustos més petitburgesos i més avesats al jazz, ningú no ha tornat a escoltar els mestres del classicisme i el romanticisme passar per la tercera planta.

Fins aleshores, quan s'escoltava el magnífic duet amb què comença Le nozze di Figaro tothom al Govern sabia que el cap estava treballant, o llegint o elucubrant, cosa que agradava a alguns i incomodava alguns altres, sempre temerosos que l'elucubració anés en contra d'ells i de la cadira que ocupaven. Que l'òpera escollida fos Le nozze no és pas casual, com res en aquest món...

No tinc cap dubte del bon gust musical de l'anterior cap de Govern; del que ja no n'estic tan segur és de si de les òperes que escoltava n'extreia alguna lliçó política. La història de Beaumarchais, que Da Ponte i Mozart van portar als escenaris de Viena, és la d'un criat -que no per casualitat havia estat barber- que s'enfronta al seu senyor i el venç. Pintat, amb la indeleble empremta aristocràtica de Friburg, no va tenir prou cura amb els que havien estat barbers; i això sempre és perillós.

De totes les escissions i baixes que van patir els liberals sota el lideratge de Pintat, la més sonada -i potser la més letal- va ser la d'Antoni Martí. Talment com si Pintat s'hagués convertit en un personatge d'una de les seves òperes predilectes, el fill del barber es va enfrontar al fill del banquer. ¿I el va vèncer? Bé, això encara està per veure. Pintat ja no hi és -i amb raó afirma que és l'únic cap de Govern que s'ha retirat de debò- iMartí continua a la palestra.

La figura de l'actual cònsol d'Escaldes no és una figura tràgica, sinó novel.lesca. Tampoc no deu ser casual que el puguem comparar amb l'obra de Beaumarchais perquè va ser precisament aleshores quan, de la mà de la burgesia, naixia la novel·la moderna.

La història de Martí és l'eterna història del criat que prospera fins al punt de quedar-se amb la casa i les terres de l'amo. Com que aquí no es tracta de propietats, sinó de política, tot té un aire més lleuger, més mozartià. L'actual cònsol d'Escaldes va començar la seva carrera política seguint el model que havia vist a casa seva: com a número dos del prohom de la parròquia. Però no en va tenir prou: L'esforç i les oportunitats ben aprofitades el van acabar convertint en la primera espasa, en l'home fort de la parròquia on va començar l'auge -i també la decadència- dels liberals. A Escaldes va néixer el PLA i a Escaldes està enterrat.

En el seu camí i en la seva estratègia, Martí també ha deixat enrere alguns cadàvers, potser no desitjats, que es podrien incloure en allò que els penalistes anomenen dol de conseqüències necessàries. És inevitable que passin aquestes coses quan algú segueix el destí. Martí havia de seguir el seu i no podia estar còmode en un PLA cada cop més a la dreta.

Però no, no és de la grandesa tràgica del que toca parlar avui, sinó de les reconfortants lliçons de les novel·les. El punt àlgid d'aquesta novel·la a la decimonònica es va viure durant la campanya electoral passada. Martíhavia deixat el PLA feia temps i va decidir no participar a les eleccions. Es va mantenir en un silenci públic que, tot i ser coherent, beneficiava els socialdemòcrates. I els liberals no paraven de demanar-li que s'impliqués per evitar una victòria aclaparadora del PS. Van demanar-li participació, suport, una declaració, ¡una paraula! "Una parola, o Adina!", que canten al'Elisir d'Amore... Els antics senyors demanant ajuda a l'antic mosso; una Revolució Francesa en miniatura i sense vessar ni una gota de sang.

L'ideal tràgic de la política III

Pocs mesos després d’arribar a Andorra una persona que, anys enrere, havia tingut alguna responsabilitat política a nivell comunal em va dir unes paraules que aleshores em van semblar exagerades però que el temps ha anat posant al seu lloc: “En la política andorrana, des de la Constitució fins ara, només hi ha hagut un nom, el de Jaume Bartumeu. La resta es divideixen en aquells que faran tot el possible per impedir que arribi a ser cap de Govern i aquells que el seguiran a qualsevol final”. Podríem dir que és una simplificació massa fàcil, però en qualsevol cas no va del tot desencaminada.

D’aquí uns anys podrem dir fins a quin punt aquest nom ha condicionat l’esdevenir polític d’aquest país i en quin sentit ho ha fet. Per ara, intentaré esbossar una lectura poètica, que no política, de la situació. Em centraré en analitzar la posició dels opositors a Bartumeu i, entre aquests, dels que no estan a les seves antípodes ideològiques. Oposar-se aBartumeu i al Govern dels socialdemòcrates des de la dreta no té cap mena de rellevància poètica, és massa evident. Fer-ho des de posicions més centrades és més interessant perquè implica més renúncies i més contradiccions. I això és el que han fet bona part d’aquells polítics que van aprendre l’art de la cosa pública a l’ombra de la figura de l’excap de Govern Òscar Ribas.

Els mal anomenats membres de la generació perduda i altres deixebles polítics de Ribas fa temps que estan, en certa manera, descol·locats. Mai no han acabat d’entendre, com també alguns liberals, les afinitats cada cop més explicitades de Ribas amb el projecte de Bartumeu. I és que no és només una qüestió de projecte, sinó, i sobre tot, de grandesa tràgica. Un cop constat el fracàs de la seva estratègia, l’excap de Govern, que sempre s’ha autodefinit com un mal estratega, ha decidit ajudar a aquell que sembla cridat a fer entrar Andorra al segle XXI.

Els centristes, i en capítols anteriors he parlat de Ladislau Baró però també podríem donar altres noms amb menys rellevància tràgica, van acabar pactant amb uns liberals en hores baixes. En alguns casos el pacte és senzill, perquè hi ja alguns liberals que ho són de debò; però quan dels sectors més conservadors es tracta les coses es compliquen. Més d’un centrista hauria preferit, en una situació abstracta i ideal, mirar cap a l’esquerra més que no pas cap a la dreta. D’aquesta manera, el projecte del centre s’acostaria més al que vol ser el Partit Demòcrata Europeu, format amb socialdemòcrates com Gerhard Schröder, Pasqual Maragall o Romano Prodi, centristes com François Bayrou, i demòcratacristians comFrancesco Rutelli o Josu Joan Imaz. És el que predicava el desaparegut Norberto Bobbio. I és clar, ja se sap, que els centristes andorrans són gairebé tan donats a la filosofia com al dolce far niente; tot el contrari que Bartumeu, per cert.

La situació no és abstracta ni ideal i davant de qualsevol aproximació al centreesquerra els centristes han trobat sempre el mateix escull: Bartumeu. El PS i el seu líder són massa forts com per pensar a fer amb ells el mateix que s’intenta fer amb els liberals. Potser si trobessin algun líder amb l’estratègia i el tsunami de vots que a ells els manquen... sospiren els centristes. Perquè no volen ni pensar en vuit anys de socialdemòcrates al poder.

Haurien de veure que la victòria de Bartumeu i el PS és, per damunt de tot, una qüestió de justícia poètica. Si Bartumeu no hagués arribat a ser cap de Govern el sistema s’hauria pervertit; ni les majories absolutes liberals, ni la caiguda d'Òscar Ribas, ni la Constitució mateixa... res de tot això no hauria tingut sentit. El cercle de la tragèdia hauria quedat sense tancar, i això sí que seria tràgic i terrible. Per tant, si m’és permès de donar-los un consell, els diré que es relaxin i disfrutin, que això tot just acaba de començar.

L'ideal tràgic de la política II

La setmana passada vaig esbossar les línies principals de la tragèdia que, des de fa gairebé 20 anys, ha condicionat la política andorrana. La necessitat d'unes intenses reformes va propiciar la coincidència de tres personatges polítics amb altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu iLadislau Baró. Tres protagonistes que es tornen a trobar ara, més de tres lustres després de concloure les reformes institucionals, però amb les reformes econòmiques i socials encara pendents.

No ens hem de deixar endur per la força connotativa de les paraules: una tragèdia, en el sentit estricte, no és la debacle sinó l'etern renaixement; no és el trencament, és la recomposició d'allò trencat. En tota tragèdia hi ha quelcom de circular: es parteix d'un ordre primigeni que s'esquinça per donar pas a les tribulacions del caos, totes elles encaminades a la restauració de l'ordre. Un nou ordre que és el primigeni, però que també és diferent.

Per desencadenar la tragèdia, per passar de l'ordre al caos, cal un pecat d'hibris o desmesura. El que ja no és tan evident és que per tornar a l'ordre cal, precisament, perseverar en la hibris i quants més hi participin, millor. Com més caos, més a prop està la restauració de l'ordre primigeni. Com més gran és l'imperi de Dionís, amb més força s'està preparant el retorn d'Apol·lo.

La hibris que a la tragèdia política andorrana tothom ha dit i repetit és la de Bartumeu: la de no conformarse amb la democràcia cristiana de Ribas, la de resistir-se a entrar en dinàmiques de governs d'unitat que ell considera paral·litzants, la de voler ser ell el pilot de l'Andorra constitucional. Ha seguit la seva vocació i el seu destí i els déus només ajuden a aquell que no defalleix mai.

El destí o la vocació de Baró eren ben diferents: perseverar en la línia del partit de centre que sempre havia propugnat Ribas. Amb això, potser sense saber-ho, s'encaminava cap a la seva hibris i, de passada, impedia a Bartumeu culminar la seva. Un excés de mesura també és desmesurat i la mesura de Baró es va tornar desmesura el dia que, constatada la inviabilitat del centre, es va alinear amb els liberals, els arxirivals deRibas, l'altra facció en aquesta llarga partida de güelfs i gibel·lins. Volent perseverar en les lliçons del mestre, va acabar traint-les.

Però la tragèdia estaria incompleta si Ribas no hagués comès també la seva hibris. Afortunadament, ja he dit i repetit que tots tres tenen altura poètica i aquí els pecats estan repartits. El cap de Govern de la Constitució també ha pecat de desmesura. El seu reiterat rebuig pel bipartidisme i la confrontació, la seva insistència en la unitat i la inestabilitat ha culminat en el període més inestable i turbulent des de la caiguda del seu darrer Govern el desembre de 1994.

Sense defallir, Ribas va clamar una vegada i una altra pel Govern d'unitat i per un gran consens previ que el fes possible. Després de molts intents, elconsens previ es va acabar plasmant en una plataforma electoral a la qual ell va donar suport. I ara aquesta plataforma, amb els seus tres consellers, fa trontollar el Govern socialdemòcrata de Bartumeu i descol·loca l'oposició reformista de la qual Baró en forma part. Volent assegurar els fruits del consens Ribas va contribuir a llaurar la llavor de la discòrdia. ¡Quin fat tan advers! És la cruel ironia amb què el destí tracta els herois. I Ribaspersevera en la hibris quan demana als reformistes que posin seny. ¿Per què no ho demana --en públic-- a ApC?

¿Quan, ¡oh déus!, es va canviar el seny per la rauxa, quan de l'harmonia en va néixer el caos, quan la fidelitat va esdevenir traïció? El mateix dia que va començar a aplacar-se l'antic furor per convertir-se en nova virtut. El mateix dia que, complert el seu destí, el fill pròdig va iniciar el camí de tornada. El mateix dia en què la revolució es va bescanviar pel canvi tranquil.