«Obriu pas al factòtum de la ciutat!»

Toni Martí segons Beaumarchais

Les casualitats no existeixen i que Toni Martí sigui fill d’un barber no és un caprici de la Fortuna, no és un simple accident. El candidat de Demòcrates per Andorra és arquitecte, però té molta més gràcia pensar en ell com a barber. És el perfecte Fígaro, protagonista de la trilogia teatral escrita entre 1772 i 1792 per Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais, el més cèlebre dels deixebles de Voltaire. Trilogia que Mozart i Rossini van portar als escenaris d’òpera... només parcialment. Com si el destí dels barbers fos sempre el mateix, Martí ha seguit les passes de Fígaro.

«Largo al factotum della città!» –«obriu pas al factòtum de la ciutat!»– canta Fígaro a El barber de Sevilla, la primera part de la trilogia de Beaumarchais musicada per Rossini el 1816. Es tracta de l’antic criat del comte d’Almaviva que ha muntat la seva pròpia barberia a Sevilla i el seu antic senyor ve a demanar-li un favor: que l’ajudi a conquerir a la bella Rosina, per convertir-la en la seva esposa. I Fígaro, és clar, s’hi presta encantat: ell és el factòtum de la ciutat, expert en aquest tipus de treballs. I la bella Rosina es deixa raptar amb una facilitat sorprenent... gairebé sospitosa. Doncs bé, el nostre Fígaro d’Escaldes també va ser el factòtum de mitja Andorra durant molt temps, durant l’època daurada de les majories absolutes liberals, i va raptar tantes Rosines com va poder... i més i tot.

Toni Martí era el factòtum dels vots, de l’estratègia, de les conspiracions polítiques... i, tot i que la majoria de prohoms del PLA van anar caient en desgràcia, ell va resistir. I va resistir perquè hi havia una cosa que el situava per damunt de la resta, per sobre de tots els grans senyors als quals ell feia de factòtum. A Martí no el movia l’interès personal, ni les ganes d’omplir-se les butxaques, ni el fet de tenir poder sobre altres persones, ni la necessitat de mantenir uns privilegis de classe. No, en el fons a ell el movia la mera satisfacció de saber-se el factòtum de la ciutat: l’orgull professional, la vocació. Heus ací valors indiscutiblement burgesos i representats a la perfecció per Fígaro i pel mateix Beaumarchais en un segle XVIII en què la noblesa ja havia perdut tots els seus valors.

Però arriba un moment en què l’orgull professional i la vocació no són suficients, en què les aspiracions del factòtum xoquen amb els interessos dels senyors. I els senyors fan saber al factòtum que potser ja n’hi ha prou de creure-s’ho tant. I aquí ja no estem en la primera part de la trilogia de Beaumarchais, sinó en la segona, Les noces de Fígaro, adaptades pel libretista Lorenzo Da Ponte i musicades per Mozart el 1786. La història ens explica que Fígaro ha tornat a entrar al servei del comte d’Almaviva i, cansat ja de buscar Rosines per al seu senyor, en vol una per a ell, i planeja casar-se amb la donzella de la comtessa, Susanna. Però el comte, que ja està cansat de la comtessa Rosina, també està interessat per Susanna i, per un moment, es vol oblidar del despotisme il·lustrat i exercir el dret de de cuixa sobre la núvia. Fígaro ho descobreix i, ajudat per Susanna i la comtessa, ordeix una trama contra el comte que acaba ridiculitzat i vençut pel seu criat.

«Noblesa, béns, posició i mèrits... ¿què és el que vos heu fet per arribar a aconseguir tot això? Us heu pres la molèstia d’haver nascut, res més», recitava el Fígaro de Beaumarchais als escenaris de París a mitjan la dècada de 1780. ¡Molt cecs devien ser els nobles francesos per no veure el que els cauria a sobre d’un moment a l’altre! Alguns ecos d’aquesta frase de Fígaro van ressonar a mitjan la dècada de 1990 a la Casa de la Vall. Era el president del Grup Liberal, Toni Martí, que clamava contra la posició de privilegi d’algunes famílies en relació al lucratiu negoci del tabac. Allà es va començar a veure que el factòtum podia donar problemes.

El 2003 Martí va abandonar el Consell i es va batre contra l’etern rival a les comunals guanyant per un marge molt estret de vots. El pas pel Comú, el contacte amb els problemes reals i l’ambició personal el van anar distanciant de la cúpula del Partit Liberal. El factòtum, el fill del barber, treia pit davant els fills dels banquers i dels grans propietaris... i se’n sortia, perquè ningú no s’atrevia a discutir-li el seu feu d’Escaldes-Engordany. Va ser aleshores que es va produir la seva –molt ben rendibilitzada, per cert– caiguda del cavall. D’haver estat un ferm defensor de l’ordre preconstitucional, va passar a defensar l’Estat per damunt de les parròquies i la supremacia de l’interès general, talment com si fos un alumne avantatjat d’Òscar Ribas i Jaume Bartumeu. Els senyors observaven incrèduls com el factòtum es passava a les tesis de l’altra facció.

En certa manera, la història de Toni Martí és la història d’una incomoditat de classe, d’una incomoditat ideològica. Es va passar anys i panys alineat amb els sectors més conservadors, però a la sang li bullia la militància republicana i esquerranosa del seu pare. Si li demanaven un ídol polític no dubtava a donar el nom de Salvador Allende i fins i tot diuen que en privat reconeixia certa simpatia per algunes actituds insubmises d’Hugo Chávez o Evo Morales. Això als liberals no els inquietava, al capdavall Marc Forné havia complert un vell somni en saludar efusivament Fidel Castro i a les Valls ningú no va posar el crit al Cel. Andorra és un país de llibertats que ha acollit refugiats de tots els colors i ningú no es fica en les preferències polítiques que hom tingui més enllà del riu Runer, sempre i quan de portes endins s’estigui pel que s’ha d’estar.

Però en el cas de Martí el malestar i la consciència pesaven massa i el 2007 va dir prou: va abandonar les files del PLA i, aquí sí, va veure satisfet el seu orgull burgès en arrasar a les eleccions comunals d’Escaldes-Engordany aquell desembre. Mai un cònsol en la història d’Andorra ha arreplegat tants vots com va obtenir Toni Martí aquell 2 de desembre. Fígaro obtenia la victòria amb totes les de la llei i perseverava en la seva croada contra el parroquialisme i el conservadurisme. En certa manera, Martí no és tan diferent de Bartumeu, però durant molts anys –masses– ha estat representant un paper que no tocava. I aquí ve el dubte: ¿el paper el feia abans o el fa ara?

El sentit comú ens diria que si les dues primeres parts de la trilogia de Beaumarchais ens han donat una explicació raonable, la resposta a aquest darrer enigma deu estar a la tercera part, La mare culpable, molt menys coneguda que les dues precedents. En aquesta tercera part els Almaviva tornen a necessitar l’ajuda de Fígaro i Susanna per solucionar tota una sèrie d’embolics sorgits dels fills il·legítims del comte i de la comtessa. I Fígaro, que havia comprat la seva llibertat a base de tenacitat i astúcia, torna a ajudar els seus antics senyors. I això, talment com s’esdevé amb la constitució de Demòcrates per Andorra, no resol l’enigma, sinó que n’obre un altre: ¿el factòtum torna a posar-se al servei dels senyors o són els senyors els que –potser sense saber-ho– s’han posat al servei del factòtum? «Ah, bravo Figaro, bravo, bravissimo, bravo! Fortunatissimo per verità!», canta el barbiere de Rossini. Pur orgull burgès.

«Inquiet reposa el cap que porta la corona»

Jaume Bartumeu segons Shakespeare

És impensable estar en la primera línia política durant dècades sense forjar-se un caràcter i ningú pot discutir que Jaume Bartumeu se n’ha forjat un. Fins i tot podríem dir que, a més de tenir un caràcter en el sentit llatí del terme, el líder socialdemòcrata també és un character, en el sentit anglosaxó de l’expressió. Els seus rivals sovint l’han volgut caracteritzar com algú fred, calculador, astut, manipulador... i a ell en certa manera ja li estava bé aquest estereotip, perquè sembla que escau a un polític de raça tenir El Príncep com a llibre de capçalera. Però a Bartumeu, com a la immensa majoria dels mortals, el que el perd són les seves passions i les seves pors. Si alguna lliçó hagués d’extreure de les seves desventures polítiques és la que dóna Robert Louis Stevenson a L’estrany cas del Dr Jekill i Mr Hyde: «el nostre pitjor enemic viu dins de nosaltres mateixos». Fa dos anys, malgrat la perversa aritmètica del Consell General, Bartumeu no tenia rival, estava preparat per protegir-se de tot i de tothom, però no d’ell mateix.

La imatge de líder fred i calculador només pot quedar impresa en una retina superficial i amb poca perspicàcia. Els gestos del cap de Govern, les paraules dites a mitges, les vacil·lacions i els errors han contribuït a humanitzar la seva imatge, a mostrar-ne les febleses. En aquest gran compendi sobre la naturalesa humana que és el teatre de Shakespeare, Bartumeu no és el Macbeth assedegat de poder que alguns voldrien veure, no és el Iago traïdor i manipulador, no és el Brutus que apunyala Juli Cèsar –¡carregat de raó!– per preservar la República... és més aviat un d’aquells reis anglesos dels drames històrics, no dels York o dels Tudor –costa imaginar-se Bartumeu cridant, com Ricard III, «¡el meu regne per un cavall!»–, sinó de l’últim Plantagenet i els primers Lancaster i aquest vespre sabrem si el cap de Govern acaba com el malaurat Ricard II, com el polièdric i ambivalent Enric IV o com l’èpic Enric V.

Bartumeu té alguna cosa d’Enric IV, del Bolingbroke a qui el tron li ha costat un llarg i penós exili i, un cop cenyida la corona al cap i afermat el ceptre al puny, no té mai un regnat plàcid. Les revoltes i les traïcions estan a l’ordre del dia i fins i tot aquells que van fer-li costat per destronar Ricard II Plantagenet ara qüestionen el seu poder. «Inquiet reposa el cap que porta la corona», conclou el monòleg del tercer acte de la segona part d’Enric IV... ¡quantes vegades no deu haver pensat alguna cosa similar Bartumeu durant aquesta legislatura turbulenta! La inquietud i les febleses porten els reis a malfiar-se de tot i de tothom: «No sé per què, Harry, et parlo dels meus enemics si tu ets el més proper i el més estimat de tots ells», diu Enric IV al seu fill a la primera part de l’obra.

I Bartumeu no només va haver de suportar una llarga travessa del desert i sobreviure a mil i una intrigues polítiques, sinó que, a més, es va trobar amb una Andorra en la situació més compromesa des de la Segona Guerra Mundial. Un país en el qual tots –els que sempre l’havien defensat i els que sempre l’havien combatut– esperaven molt d’ell: «Tot sobre el rei! Posem les nostres vides, els deutes i les esposes angoixades, fills i pecats, tot sobre el rei! Hem de dur tot el pes. ¡Ah, condició terrible, que neix amb el poder reial, lligada als mots de qualsevol ximplet, incapaç de sentir res més que els seus mateixos maldecaps!», es lamenta Enric V i ningú ha retratat tan bé com Shakespeare les tribulacions de qui ha de vetllar per l’interès general en un mar d’interessos particulars contraposats.

Malgrat tots els errors i totes les adversitats, el balanç de 20 mesos de Govern no és negatiu: Andorra ja no figura a les llistes de paradisos fiscals. Després de dècades de debats estèrils, s’han posat les bases d’un sistema tributari amb cara i ulls. Tot i que amb final incert, s’han encarrilat les relacions amb la UE. Amb moltes limitacions, però per primera vegada, els aturats poden cobrar un subsidi. El dèficit de les finances públiques ha començat a disminuir. Però els embats de la crisi econòmica són ara tan o més ferotges que fa dos anys i ara Bartumeu sí que té rival, tal vegada l’únic rival capaç de desbancar-lo.

Aquestes eleccions són un combat singular entre dos animals polítics i Bartumeu només pot acabar de dues maneres: destronat amb oprobi com Ricard II o triomfant contra tot pronòstic com Enric V. Hi ha hagut moments en aquesta legislatura que se l’ha vist sol i assetjat com a Ricard Plantagenet. «Qui es vol salvar fuig lluny de mi, i tot perquè un sol dia m’ha ensorrat l’orgull», es lamenta el rei Ricard després que hagi triomfat la revolta encapçalada per Enric Bolingbroke. En certa manera, un daltabaix de Bartumeu i el PS només dos anys després d’haver arribat per primer cop al Govern seria la més humiliant de les derrotes. I el cap de Govern, si al final hi ha onada taronja, haurà de dir allò de «Ah, si jo fos més gran que el meu dolor o menys gran que el meu nom! Si pogués oblidar qui vaig ser o bé no recordar què haig de ser ara!». I si això passés, podrà dir, en donar les claus de l’edifici administratiu a Toni Martí: «Pots deslliurar-me de l’Estat i de la glòria, però no de les meves penes: d’elles encara en sóc rei».

Però Bartumeu s’ha mostrat més acorralat durant la legislatura que en les últimes setmanes. Cap dels seus no pot dir que l’hagi vist dubtar ni un segon de la victòria i s’ha llençat al combat amb la fe cega de qui té el triomf garantit o la mort assegurada. Ell tal vegada no ho sap i al PS potser no en són conscients, però Bartumeu i els socialdemòcrates no s’hi juguen guanyar o perdre, s’hi juguen la glòria. Si fa 30 anys, 20 anys, 10 anys –5 anys fins i tot– a algú li haguessin dit que tot el que hi ha a Demòcrates per Andorra s’uniria en una sola candidatura i que al davant hi hauria algú que encara tindria opcions de victòria, que caldria anar a unes eleccions per saber qui és el guanyador, no s’ho hauria cregut. El sol fet que tots els que s’aixopluguen sota el paraigua de DA s’hagin hagut d’unir –empassant-se la bilis, renunciant al caràcter forjat durant anys i panys– per poder-los desbancar del poder ja és un triomf per a Bartumeu i els socialdemòcrates.

Qui digui que a la política ja no hi ha lloc per a l’èpica, no coneix Andorra. Al PS avui podrien recitar el monòleg d’Enric V quan Westmoreland lamenta no tenir més soldats per lluitar contra els francesos: «Si hem de morir, la nostra pàtria no necessita perdre més soldats. I si hem de viure, com menys serem més gran serà l’honor rebut. Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més! [...] No voldria perdre aquest honor tan gran, com el que em sembla que em trauria un home més, ni a canvi de més altes esperances. Ah, no en vulgueu cap més! Més aviat digueu al meu exèrcit que qui no tingui ànim per aquesta batalla que se’n vagi, i que tingui un salconduit, i, a la bossa, diners per al viatge. No volem pas morir amb la companyia de qui té por de morir al nostre costat». I si Bartumeu, com Enric V, s’alça amb la victòria haurà de recordar les paraules finals de l’obra: «Que els nostres juraments es guardin. I que siguem pròspers».

'Nulla ethica sine aesthetica'

Cada dia que passa queda menys per a les eleccions anticipades –no sabem quant, però queda menys– i el centredreta continua immers en el debat sobre el vell Partit Liberal i el nou Partit Reformista. Ara bé, durant els darrers mesos hi ha hagut una evolució, com a mínim en el discurs públic. Fa un any la discussió era d'un caire inequívocament bizantí: que si fusió de les parts de CR, que si dissolució d'un partit en l'altre, que si naixement d'un nou partit prèvia extinció de les parts que l'integren... tot plegat prenia un rumb digne d'acabar en una reedició del Concili de Nicea. Ara les coses han canviat i el debat és molt més pragmàtic: només es parla de diners.

Els que som de naturalesa càndida no podem deixar de sorprendre'ns. M'agradaria que el debat es centrés en idees i projectes, però ja fa temps que tinc assumit que això no serà així. Ara bé, pensava que la discussió acabaria passant pel de sempre: per egos mal digerits, per afinitats i animadversions purament personals, per la defensa d'interessos sectorials, per l'inevitable parroquialisme... però que tot plegat acabés girant al voltant de 200.000 miserables euros, això sí que no m'ho esperava. Ja ho dic, que n'hi ha que som de naturalesa càndida.

De fet, el Partit Liberal fa temps que sembla més una confraria que un partit; una confraria els membres de la qual es troben de tant en tant per repetir un ritual: el de dir que es tornaran a reunir per designar una comissió que triï les persones adequades per anar preparant una altra reunió en la qual potser es decidirà convocar un congrés per dirimir el futur del partit. ¿Ho han entès? Jo tampoc, i això que he intentat simplificar-ho per no avorrir més del compte. I resulta que els principals responsables d'aquests meandres infinits, d'aquesta retòrica buida, d'aquest marejar la perdiu, són els que s'autoproclamen defensors a ultrança de les sigles liberals i nostàlgics d'aquells dies daurats en què el PLA era hegemònic. ¿I així el dignifiquen? ¿Reduint la història d'un partit que va governar durant tres lustres a una mera qüestió de diners?

I és que el debat no deixa de tenir un punt paradoxal: perquè bona part dels que voldrien que el Partit Reformista assumís el deute del Partit Liberal són els que es resisteixen a peu i a cavall a dissoldre aquest últim. Si no el volen dissoldre ¿per què una altra formació hauria d'assumir-ne el deute? ¿O és que potser aspiren a què els reformistes paguin els 200.000 euros –hi ha qui diu que són més– i a sobre hagin de competir contra el Partit Liberal? Si Ladislau Baró i els centristes accepten això començarem a comprendre per què fa tants anys que no toquen poder.

De fet, al PRA fa temps que s'ho veuen venir i temen el pitjor: que assumeixin el deute del PLA i només rebin una part molt minsa de la seva militància. Certament, fer que el PRA assumeixi el deute del PLA és la millor manera de desincentivar la reconversió de militants liberals en militants reformistes. Per això Enric Casadevall –que encara té, formalment, un peu a cada costat– insistia aquest cap de setmana –no sabria dir si abans o després de tastar l'escudella de Sant Antoni– que el PRA només assumiria el deute del PLA si rebia una important remesa de militants liberals.

Per discutir la qüestió podrien crear un d'aquests comitès d'enllaç que han regit els designis de la Coalició Reformista els últims dos anys... Però no, mirin, les coses no es fan així. Que els liberals –tots– es facin càrrec del seu deute, dissolguin el partit i després vagin on vulguin. Que el nou Partit Reformista neixi assumint el deute del PLA és el pitjor dels començaments i des del punt de vista semiòtic és demolidor. Des de les eleccions del 2009 estàvem pendents de veure si la reconversió del centredreta era real o una simple operació de maquillatge. Doncs bé, assumir el deute del PLA seria prescindir fins i tot del maquillatge.

¿I si el PLA no es vol dissoldre? ¿I si hi ha un grup de militants liberals irreductibles? Aleshores parlar del deute és un hors-sujet. És perfectament lícit i comprensible no voler dissoldre el Partit Liberal, com també ho és voler crear el Partit Reformista. També és lícit voler mantenir CR, però estratègicament no s'aguanta per enlloc: Voler recuperar els dies daurats del PLA –del primer partit estructurat i present a totes les parròquies de la història constitucional d'Andorra– amb una amalgama de partits, protopartits, grupuscles parroquials i elements no alineats no té ni cap ni peus. Més enllà de les ideologies, de les afinitats i dels personalismes, l'únic raonable és estructurar l'espectre polític en partits democràticament estructurats... i que cadascú pagui els seus deutes.

Ben mirat, allò que els reformistes deicideixin sobre el deute del PLA tampoc no hauria d'inquietar-nos: si estan disposats a pagar la factura de tres lustres d'orgia després d'haver guardat la més estricta castedat, per ells faran, potser aspiren a entrar al martirologi. El que sí que em preocupa és la naturalitat amb què es reconeix que el gran escull, el problema últim, són els diners. Cada cop que acaba una de les cícliques reunions de l'executiva liberal el president del partit, Enric Pujal, ens recorda que hi ha un deute pendent. No dic que aquestes coses no figurin a l'ordre del dia de molts partits que es fan i es desfan, però no cal explicar-ho tot i recordar-ho cada dos per tres. La transparència, com totes les virtuts, es troba en un punt mig; si és excessiva s'anomena obscenitat, i aleshores és un vici.

Ja m'imagino que això del deute els preocupa molt, però ¿no podrien dissimular una mica? Em sembla que va ser Jon Elster qui va encunyar aquella expressió de la força civilitzadora de la hipocresia. No estaria de més fer-la servir en aquest cas, perquè aquesta sinceritat a l'hora de reconèixer que tot es redueix a diners és perillosa: la sinceritat és massa sovint l'avantcambra de la justificació, el preludi de la complaença i la insinuació de l'orgull. Si es continua fent ostentació pública d'aquesta discussió reduïda a una qüestió de diners, aviat el que era obscè ens semblarà normal i la degeneració moral estarà servida.

L'ideal tràgic de la política: tancar el cercle

Fa gairebé un any vaig intentar bastir una visió poètica sobre la política andorrana. Vaig identificar aleshores tres personatges units per un destí tràgic: Oscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. Els tres van ser protagonistes de l'èxit de l'aprovació de la Constitució el 1993 i també del fracàs, poc més d'un any després, del primer Govern tripartit avant la lettre -per bé que el tripartit era el suport parlamentari de l'Executiu i no el gabinet en si.

Si Ribas és, en certa manera, el pare de tota una generació política -o, més ben dit, d'una època política-, Bartumeu feia el paper del fill rebel, de l'enfant terrible, i Baró era el bon fill i, per tant, l'hereu. Bartumeu va propiciar la caiguda del govern de Ribas i Baró es va dedicar a acomplir la missió inacabada del pare: el gran partit de centre, el social liberalisme i tot aquest tipus de coses que, malgrat ser tan amables i despertar tantes simpaties intel.lectuals, rarament triomfen en un sistema basat en la confrontació i el bipartidisme.

Però si això fos Shakespeare, ni Bartumeu seria del tot Regan o Gonerilni Baró acabaria de ser Cordèlia. Ribas, per contra, encaixa millor en el paper de Lear pel simple fet que és un rol més polièdric, construït de manera menys maniquea. El temps ha demostrat que l'enfant terribletambé pot ser un fill pròdig retornat, cridat a acabar allò que el pare va començar i que l'hereu pot ser un hereu escampa capaç de pactar amb la facció enemiga, amb els que van bloquejar el primer govern de Ribas el 1991.

Aquí no hi ha cordèlies i regans, no hi ha bons i dolents, aquí només hi ha tres mortals que perseveren en la seva hibris o desmesura i desencadenen constantment la tragèdia, provocant els espasmes del caos regenerador.Bartumeu perservera en voler ser ell el líder indiscutible, Baró persevera en destronar-lo i Ribas en aconseguir aquell consens previ que fins ara només s'ha traduït en un desacord total. ApC ha estat l'arbre dels fruits de la discòrdia d'aquesta legislatura i Ribas va contribuir a plantar-lo, carregat de bones intencions, segur, com les del rei Lear quan se li acut esbrinar quina de les seves filles se l'estima més.

Tot això no ha canviat pràcticament gens en aquests últims mesos, sinó fos perquè aleshores la tragèdia podia passar per grega i ara ja és innegablement shakespereana, és a dir, bàrbara. És cert que Ribas -no sé si de natural o com a resultat de molts esforços- té alguna cosa clàssica, de senador romà. Hom diria que li agradaria mirar-se al mirall i veure-hi el rostre de Ciceró. Però en aquestes Valls hi abunden els Catilines. Andorra, al capdavall, s'assembla molt més a Elsinore que no pas a Tebes: El soroll, la fúria i la barbàrie de les propostes, contrapropostes i eternes fintes d'ApC, la gelosia que ha anat minant a poc a poc aquest matrimoni de conveniència que és la Coalició Reformista -i més d'un ha jugat aquí el paper de Iago- i el PS, que té les entranyes prenyades de tempestes i que, talment com Macbeth, s'escolta les bruixes de les parròquies altes que un dia van dir-li allò de "¡salut a tu que seràs rei!".

I després hi ha tots aquells que hi són sense ser-hi, que no hi han deixat de ser mai, que no volen deixar de ser-hi, que desfullen eternament la margarida, que volen i dolen, sempre a punt de fer un pas -no se sap mai si endavant o enrere-, que remenen les cireres -o entre tots volem creure que és així-, que viuen envoltats d'un halo mig màgic, com els follets i les fades del Somni d'una nit d'estiu: El Dotet, la Maria, el Ramon, el Cinca i elscinquistes... la llista seria interminable i, tot i que el paper d'Oberon està molt i molt disputat, en aquestes Valls només hi ha lloc per a una Titània.

Si la tragèdia andorrana es limités al joc de desmesures de Ribas,Bartumeu i Baró, tot plegat seria molt grecorromà, però tota la resta -que no és gens menyspreable i és molt essencial- contribueix a donar-li aquest aire gòtic. Només faltaria un punt sobrenatural per acabar-ho d'amanir.

En aquest últim any, el caire shakespereà de l'assumpte s'ha anat acentuant més i més. I jo crec que ja ha arribat l'hora de tancar el cercle. No parlo del pressupost, un assumpte que des del punt de vista poètic està més tronat que una posta de sol, sinó de la llei de la nacionalitat. Bartumeu i el PS no podien haver plantejat una estratègia més perfecta: D'una banda compleixen amb el programa electoral i, de l'altra, deixen sense marge de maniobra a l'oposició.

L'apel.lació d'ApC a un referèndum és part d'aquest soroll de fons bàrbar que ho impregna tot. La plataforma es pot permetre una maniobra així, però no els reformistes que aspiren a ser l'alternativa; ¡ai, no! l'alternançaes diu ara: a Andorra l'única cosa que es crema més ràpid que els partits polítics són les paraules. Doncs això, que un partit que prepara l'alternança no es pot amagar darrere d'un referèndum quan del que es tracta és de rebaixar el termini per adquirir la nacionalitat per naturalització de 20 a 15 anys.

Els reformistes debatien aquests dies la conveniència de donar o no llibertat de vot als seus consellers en aquest assumpte. És en va. Facin el que facin, la partida la guanya el PS: Si CR vota sí el mèrit se l'emporten els socialdemòcrates, que són els pares de la criatura; si vota no, el PS els penjarà el cartell de carques immobilistes i tindrà un argument més per anar a les urnes dient que la dreta no ha paït mai la derrota; i si CR dóna llibertat de vot, la llei s'acabarà aprovant pel vot favorable o l'abstenció d'aquest o d'aquell altre i els reformistes superaran el debat sense pena ni glòria.

És cert que si CR acaba votant en bloc contra la llei i la tomba, Baró haurà perseverat en la seva hibris, però en nom del seu destí tràgic haurà traït la seva joventut. Està massa vist i el públic demana coses noves. I aquí és on entra en joc una quarta opció més enllà del sí, el no i el campi qui pugui reformista. Una opció que tancaria el cercle tràgic i reconciliaria els orígens amb el destí: Tota llei passa per un tràmit d'esmenes en comissió i ¿què passaria si Baró presentés una esmena rebaixant el termini a 10 anys? ¿Com s'hi oposaria el PS si aquest és el termini recomanat pel Consell d'Europa i aprovat pels congressos socialdemòcrates?

Doncs passaria que la tormenta socialdemòcrata estaria servida. Els consellers d'Esquerra Socialista i altres no podrien votar contra una esmena com aquesta i, en canvi, altres sectors del partit ho trobarien un extrem molt poc recomanable. ¿Què faria el mateix Bartumeu a qui aquest debat no sembla apassionar gaire? Identitat abans que progrés, deia un dels seus primers adagis polítics de l'època en què anava de bracet amb Angelina Mas. Eren altres temps i un context molt diferent, és clar, i algú podria argumentar que, salvaguardada la identitat amb la Constitució, ara cal volcar-se en el progrés; però els orígens són els orígens... I, en qualsevol cas, una esmena així esberla la majoria socialdemòcrata d'una punta a l'altra.

¿S'imaginen quin terrabastall, quin caos, quin daltabaix? Això sí que seria un final tràgic, i bàrbar, molt bàrbar, com el final de Hamlet. No quedaria viu ni l'apuntador. Però, és clar, aquest és el problema: que tancar el cercle comporta un risc elevadíssim d'autoimmolació i em temo que ni Baró ni ningú no està disposat a pagar un preu tan alt. Però bé, ningú no ha dit que ser un heroi fos fàcil.

Eppur si muove, però... cap a on?

Els impulsors del Partit Reformista d’Andorra (PRA) van aprofitar el tedi propi del mes d’agost per presentar un manifest de suport a la nova formació. Entre els simpatitzants amb la causa no hi havia unanimitat de criteri sobre el moment escollit per tirar endavant la iniciativa, però a mi em va semblar un moment adequat des del punt de vista tàctic: en ple agost a molts els enganxes en ple dol ce far niente i és precisament d’això del que es tractava. A més, amb accions estivals com aquesta s’alleuja una mica la condemna sísifica dels soferts periodistes d’aquest país que s’han d’enfrontar massa sovint al malson de les pàgines en blanc.

Des d’aleshores del PRA se’n parla i sembla que, a desgrat d’alguns, va avançant. Ara bé, a mi tot plegat em fa pensar en una anècdota ocorreguda al Parlament de Catalunya fa uns quants anys, quan l’aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol es va adreçar després d’un debat a Pilar Rahola, en aquell moment membre d’Esquerra Republicana, «¿anem bé, oi Pilar?», va ser la pregunta. L’enginyosa republicana no va dubtar a respondre: «Si, president, però ¿cap a on?» Doncs això: els reformistes avancen i ara només cal que sàpiguen on van o –en cas que ja ho tinguin clar– ens ho facin saber.

Per molta bona voluntat i simpatia que hi vulguem posar –i a mi les idees demòcrates i liberals me’n mereixen molta de simpatia– el PRA continua envoltat d’una nebulosa que fa impossible distingir, ara per ara, si la tan proclamada «reestructuració del sistema de partits» serà real o si tot plegat no acabarà en una maniobra lampedusiana orientada a fer que tot canviï per a què tot segueixi igual. D’entrada hi ha la qüestió del nom: fer-se dir reformista, paraula que entronca amb els adjectius dèmocrata i liberal, és poc definitori. Perquè aquí liberals i emòcrates ho som tots –se suposa- en tant que tots combreguem amb la democràcia parlamentària, el respecte als drets i les llibertats i l’economia de mercat.

Més enllà de les qüestions terminològiques, hi ha l’adscripció a la Internacional Liberal, però això tampoc no és excessivament significatiu, ja que entre els membres d’aquesta internacional les diferències són notables. És cert que això passa a les millors famílies, que entre el Labour britànic i el Partit Socialista francès hi ha diferències notables, però tots a la Internacional Socialista tenen en comú el fet de voler jugar la carta de ser la gran opció d’esquerra moderada als seus respectius països.

No es pot dir el mateix dels demòcrates, liberals i reformistes. A la Internacional Liberal hi conviuen els LibDem britànics, situats programàticament a l’esquerra dels laboristes en tantes i tantes qüestions, els liberals alemanys del FDP, actualment a la dreta dels demòcratacristians d’Angela Merkel, o els catalans de Convergència Democràtica, que han jugat la carta centrista i social liberal amb uns resultats electorals gens menyspreables. Que a la Internacional Liberal hi hagi aquesta olla de grills no és necessàriament dolent, sempre i quan cadascun dels grills tingui clar quina melodia toca. ¿Què volen ser els reformistes andorrans quan siguin grans? ¿Uns liberals progres a la britànica, uns quasi utilitaristes a la catalana o uns neoliberals convençuts a l’alemanya còmodament instal·lats a la dreta de la dreta? ¿O és que potser es volen quedar amb el sumem per Andorra, l’entre tots ho farem tot i els programes amb pàgines en blanc per a què cadascú hi escrigui el que vulgui?

Vull pensar que no és així i, si analitzem les diferents opcions, la carta més adequada per al PRA és la del social liberalisme, no pas per mimetisme amb els convergents catalans, sinó perquè és el que augura uns millors resultats en un sistema electoral que –com la immensa majoria dels sistemes electorals occidentals– tendeix cap al bipartidisme. L’altra opció electoralment rendible seria que el PRA fos el PLA maquillat, però la via lampedusiana havia quedat descartada. A més, si només es tractava de fer un canvi de nom, podrien haver transformat el PLA en el Partit Conservador i així les paraules no estarien tan divorciades de la realitat.

La qüestió és, doncs, com fer del PRA un veritable Partit Reformista i per assolir aquest objectiu calen algunes premisses. La primera és intentar ocupar part de l’espai sociològic que avui ocupa el PS: Una de les claus de l’èxit de CiU, per exemple, és que ha combinat sectors més conservadors i de centredreta amb perfils, discursos i polítiques pràcticament socialdemòcrates. Per tant, el PRA –o qualsevol altre que vulgui jugar la carta del centre progressista, i de voluntaris n’hi ha uns quants– necessita noms i base electoral del PS. Per reestructurar el sistema de partits no n’hi havia prou amb Nou Centre, un nom que sempre em va recordar de forma inquietant el Nouveau Centre francès i la seva pertinença a la majorité présidentielle (de l’UMP, és clar).

Amb la mateixa lògica, al PRA li sobra la dreta de CR, la seva ala més conservadora. O, dit d’una altra manera, el PRA no serà de debò el PRA si no té un partit a la seva dreta; un partit que els reformistes han d’intentar que sigui minoritari, però que els ha de permetre jugar la carta liberal i demòcrata de manera desacomplexada.

Les dues premisses anteriorment exposades no depenen al 100% dels impulsors del projecte reformista, a diferències de les altres dues condicions: les propostes programàtiques i el lideratge. Concedeixo que potser és massa aviat per concretar programes i projectes de país, però cal estar atents per a què aquestes propostes siguin veritablement reformistes. Per fer-se el liberal no n’hi ha prou de recordar-nos de tant en tant que el Govern socialdemòcrata té tics de planificació quinquennal soviètica, sobre tot quan no es proposa altra alternativa que l’economia, no liberal, sinó planificada, però planificada en funció dels interessos del capital, faltaria més... Poques persones saben sintetitzar millor queGilbert Saboya la diferència entre l’igualitarisme liberal i l’igualitarisme socialdemòcrata –els primers volen igualar a la línia de sortida i els segons a la línia de meta–, però trobo a faltar en el PRA propostes en aquest sentit, proves que ens demostrin que per aconseguir la igualtat d’oportunitats no calgui fer-se socialdemòcrata.

Estaria bé veure que, davant el suposat i tan criticat intervencionisme del PS en matèria d’horaris comercials hi hagués alguna contraproposta enginyosa capaç de conjugar millor la llibertat d’empresa i la vida personal i familiar dels treballadors, alguna cosa que anés més enllà de recordar-nos que som un país comercial i turístic. Tampoc estaria malament, per exemple, proposar una millor protecció dels drets socials que no caigués en el suposat i tan temut paternalisme dels socialdemòcrates: està bé parlar de la flexiseguretat del mercat laboral danès, però estaria encara millor fer propostes programàtiques al respecte. I el mateix es podria dir en altres assumptes com el model de creixement econòmic o les relacions amb Europa. El PRA, o qualsevol que vulgui ocupar l’espai ideològic liberal, demòcrata i reformista, ha de saber trobar elements discursius diferenciats com ho han sabut fer els liberaldemòcrates del Regne Unit.

I al final hi ha també l’assumpte del lideratge, que no és només una qüestió de persones, però és també una qüestió de persones. No és que el PRA no compti amb noms destacats entre aquells que han donat suport al projecte, noms molts d’ells capaços d’encarnar el veritable partit liberal i reformista, però en algun moment caldrà algú capaç de tirar del carro i, si convé, de tancar files; algú capaç de dir allò de qui es mogui no surt a la foto. Aquestes són, em sembla, les premisses indispensables per a què el projecte reformista i d’altres que vulguin ocupar aquest espai tinguin possibilitats de reeixir.

Un matí assolellat i no gaire calorós

Dissabte passat, dia de l'elevació del copríncep Vives a la dignitat d'arquebisbe ad personam, va ser un dia assolellat i no gaire calorós. A la Seu, com tots els dissabtes, era dia de mercat i les gales dels que assistien a la cerimònia contrastaven amb la quotidianitat de paradistes, compradors, passejants i turistes.

A la catedral es respirava un ambient d'excepcionalitat. Els religiosos de la diòcesi anaven ocupant les naus del transsepte, mentre les autoritats civils i els ciutadans se situaven a la nau central. La Policia andorrana, els Mossos d'Esquadra i la Policia local s'havien empolainat, però res comparable amb els tricornis de la Guàrdia Civil. L'Ancien Régime sap portar millor aquestes situacions. Tot és qüestió de pràctica.

Entre els primers bancs, un conseller general que destaca més per la finesa de les seves anàlisis que per l'èxit de les seves escomeses electorals comentava que els periodistes havien de prendre bona nota, que l'acte tindria un aire gattopardesc. Poc després, l'incombustible candidat de Convergència a presidir la Generalitat entrava a la catedral amb un aire inconfusiblement electoral. Havia estat fent proselitisme per la Seu i encara no havia canviat el registre. Entre el seu seguici s'hi va colar una turista que volia comprar una de les fotocòpies del discurs de l'arquebisbe que un dels responsables de comunicació del bisbat repartia entre la premsa. Li van informar que no estava a la venda. Hi ha turistes disposats a comprar el que sigui. El matí prometia.

I silenci. La processó episcopal, amb la presència del nunci papal i una nodrida representació dels bisbes catalans, entra a la catedral per la porta del claustre. La creu processional de plata es retalla contra les arcades romàniques. Entren els preveres, els canonges, els bisbes i arquebisbes, el cardenal i el nunci. Veient els seus caps sobresortir entre la multitud penso que la mitra sempre m'ha recordat a la corona que duien els faraons egipcis, també utilitzada pels emperadors romans del baix imperi. ¿I si se la van anar passant els uns als altres sense que nosaltres ho sabéssim?

La cerimònia funciona com un rellotge. Observo, i no és la primera vegada, que Vives es mou amb comoditat i desimboltura en aquests actes. El Vaticà el considera idoni per ser arquebisbe a títol personal i jo, modestament, trobo que el càrrec de copríncep li escau d'allò més; com quan a la recepció al cos diplomàtic diu allò de "el meu Govern..." i, per un moment, ens trasllada a la Cambra dels Lords el dia de l'obertura del Parlament.

La música que executen els Petits Cantors és setcentista i romàntica, contrastant amb l'aire de retaule medieval de la cerimònia, reforçat per la música de gralles i els sorolls propis del mercat que arriben de murs enfora. ¿I si hem retrocedit en el temps sense adonar-nos-en? Hi ha moltes èpoques barrejades en una. Retallada contra l'altar major, l'ombra del cap de Govern té un aire encara més florentí de l'habitual. En una de les naus laterals, algú observa de reüll la cerimònia. És un filòsof obstinat a fer política que, com els passa a tots els del seu ofici, ha topat amb un fat advers cada cop que ha volgut acostar-se al poder. Per això se'l mira des de fora. ¿I si, al capdavall, ens assemblem els filòsofs i els periodistes? Si no fos que nosaltres tenim molta més pressa i molta menys cura...

El millor moment el protagonitza un grup de monges que, tot tornant de combregar, s'obre camí entre la multitud. Les religioses s'acosten perillosament a una gran reixa del terra de la qual surt aire calent, talment com les del metro. I, és clar, passa el que ha de passar: l'aire els aixeca les faldilles convertint-les, per uns instants, en unes imitadores involuntàries de Marilyn Monroe. Algunes s'enfaden; d'altres amaguen el somriure amb la mà. ¡Quin aire tan infernal!

Tots volen ser Jaume Bartumeu

És de justícia reconèixer els mèrits de la competència. Per tant, d'entrada, la meva felicitació als companys del Diari pel reportatge El tercer home, publicat dimecres de la setmana passada sobre la fotografia del cap de Govern que ha aparegut a la sala del Consell de Ministres, penjada entre les dues dels coprínceps. La informació en qüestió ha tingut la virtut de provocar una sèrie de reaccions, la majoria en forma d'articles d'opinió a les pàgines del mateix rotatiu, que no estic segur que siguin gaire subtils, però sí molt reveladores.

Reveladores, per començar, del tedi que pateixen alguns articulistes, sempre àvids de munició per disparar contra el Govern socialdemòcrata, o, més ben dit, contra Jaume Bartumeu. Però això ja és un clàssic, i no cal comentar-ho. El dia que Bartumeu deixi de ser cap de Govern, el que més trobarem a faltar seran les invectives d'alguns, tret que, com el Cid, continuï aixecant passions entre els seus enemics fins i tot després de mort -en el sentit polític de la paraula, s'entén.

Tot plegat era més que previsible. Només llegint el petit reportatge de dimecres de la setmana passada, qualsevol persona familiaritzada amb la premsa andorrana podia preveure els articles d'opinió dels dies següents. I això diu poc en favor de l'originalitat d'aquells que els signen. ¿Què havien de dir? Que era molt significatiu, que delatava una manera de fer política, que reforçava la idea d'un Govern jerarquitzat i piramidal... Si ja ho sabien: els que el van votar i els que no el van votar. Ho sabien tots, diguin el que diguin ara. Un Bartumeu sense autoritat no seria Bartumeu i això sí que no tindria perdó de Déu, perquè la pitjor traïció és la traïció a un mateix. I els primers decebuts, em temo, serien els que han posat el crit al cel pel tercer retrat aparegut a la sala del Consell de Ministres.

En el fons, tant l'aparició de la fotografia com les reaccions dels articulistes m'agraden, perquè sembla que tot ja estigués escrit abans de començar, tot té un deix de fatalitat que, si tingués l'estil adequat, seria digne d'una tragèdia. Però la grandesa tràgica requereix d'un estil directe i més o menys descarnat, sense tanta perífrasi interminable, sense tant parlar sense voler parlar, tant dir com de passada, com si no els afectés... Això és terriblement cursi. ¿Què volen? ¿Donar a entendre que a la fotografia en qüestió només li falta la inscripció L'État c'est moi? Doncs que ho diguin sense embuts i acabem d'una vegada.

Després ens lamentarem de la letargia que afecta la vida social i cultural d'aquest país però res no contribueix tant a aquesta letargia cancerígena com un excés de circumloquis. Mentre tot continuï sent tan versallesc, tan empolainat i tan eufemístic, l'ambient s'anirà tornant irrespirable i putrefacte. Seria millor que tothom reconegués amb naturalitat les seves manies; seria millor i més sa. Era més explícit i valent el reportatge que tots els articles d'opinió que l'han seguit. I això ens dóna certa esperança: els opinadors sempre podran aprendre alguna cosa dels periodistes.

A mi el que em sembla és que tanta indignació, tanta ironia i tants meandres retòrics amaguen una profunda veritat: que molts voldrien treure la fotografia de Bartumeu per posar-hi la seva. La majoria ho negarà rotundament, dient que no tenen cap interès a ser cap de Govern; i segurament ho diran convençuts, però això no fa menys certa la meva sospita. És una qüestió -per utilitzar la terminologia de la filosofia política- de preferències adaptatives. Per dir-ho d'una manera més planera, és el mateix que li passava a la guineu de la faula d'Esop amb el raïm: com que no hi podia arribar, deia que no estava prou madur. És el mateix que els passa a les dones que afirmen, per consolar-se, que Josep Guardiola és homosexual. En aquest cas, les preferències adaptatives es tradueixen en mirar-se els toros des de la barrera; i de la barrera estant, ja se sap, tothom és Manolete.

La política serà sempre un joc d'ambicions mal digerides, de reis que no van poder ser i Jaume Bartumeu carregarà sempre amb la responsabilitat de moltes d'aquestes coses que no han pogut ser. Però és que és el normal, de cap de Govern només n'hi ha un, no vint-i-quatre, i si un ho vol ser és conseqüència lògica voler impedir que ho siguin els altres. Quan algú és prou savi per reconèixer que, malgrat tots els esforços que ha fet per impedir-ho, Bartumeu ha arribat a la cadira grossa i que, al capdavall, no n'hi havia per a tant, un és capaç aleshores de parlar de tot plegat amb una naturalitat sana i envejable.

Al capdavall, és de salut del que es tracta. Més enllà dels glossadors dels retrats del cap de Govern, Andorra està plena d'antijaumistes teòrics que canvien el seu odi per encesa passió -ni que sigui fugaç i momentània- tan bon punt Bartumeu els diu quatre paraules amables. Fa temps algú va concloure que Catalunya estava malalta per l'elevada presència de metges a la seva classe política. Si això fos cert, la política andorrana necessitaria un exèrcit de psicoanalistes.