«Inquiet reposa el cap que porta la corona»

Jaume Bartumeu segons Shakespeare

És impensable estar en la primera línia política durant dècades sense forjar-se un caràcter i ningú pot discutir que Jaume Bartumeu se n’ha forjat un. Fins i tot podríem dir que, a més de tenir un caràcter en el sentit llatí del terme, el líder socialdemòcrata també és un character, en el sentit anglosaxó de l’expressió. Els seus rivals sovint l’han volgut caracteritzar com algú fred, calculador, astut, manipulador... i a ell en certa manera ja li estava bé aquest estereotip, perquè sembla que escau a un polític de raça tenir El Príncep com a llibre de capçalera. Però a Bartumeu, com a la immensa majoria dels mortals, el que el perd són les seves passions i les seves pors. Si alguna lliçó hagués d’extreure de les seves desventures polítiques és la que dóna Robert Louis Stevenson a L’estrany cas del Dr Jekill i Mr Hyde: «el nostre pitjor enemic viu dins de nosaltres mateixos». Fa dos anys, malgrat la perversa aritmètica del Consell General, Bartumeu no tenia rival, estava preparat per protegir-se de tot i de tothom, però no d’ell mateix.

La imatge de líder fred i calculador només pot quedar impresa en una retina superficial i amb poca perspicàcia. Els gestos del cap de Govern, les paraules dites a mitges, les vacil·lacions i els errors han contribuït a humanitzar la seva imatge, a mostrar-ne les febleses. En aquest gran compendi sobre la naturalesa humana que és el teatre de Shakespeare, Bartumeu no és el Macbeth assedegat de poder que alguns voldrien veure, no és el Iago traïdor i manipulador, no és el Brutus que apunyala Juli Cèsar –¡carregat de raó!– per preservar la República... és més aviat un d’aquells reis anglesos dels drames històrics, no dels York o dels Tudor –costa imaginar-se Bartumeu cridant, com Ricard III, «¡el meu regne per un cavall!»–, sinó de l’últim Plantagenet i els primers Lancaster i aquest vespre sabrem si el cap de Govern acaba com el malaurat Ricard II, com el polièdric i ambivalent Enric IV o com l’èpic Enric V.

Bartumeu té alguna cosa d’Enric IV, del Bolingbroke a qui el tron li ha costat un llarg i penós exili i, un cop cenyida la corona al cap i afermat el ceptre al puny, no té mai un regnat plàcid. Les revoltes i les traïcions estan a l’ordre del dia i fins i tot aquells que van fer-li costat per destronar Ricard II Plantagenet ara qüestionen el seu poder. «Inquiet reposa el cap que porta la corona», conclou el monòleg del tercer acte de la segona part d’Enric IV... ¡quantes vegades no deu haver pensat alguna cosa similar Bartumeu durant aquesta legislatura turbulenta! La inquietud i les febleses porten els reis a malfiar-se de tot i de tothom: «No sé per què, Harry, et parlo dels meus enemics si tu ets el més proper i el més estimat de tots ells», diu Enric IV al seu fill a la primera part de l’obra.

I Bartumeu no només va haver de suportar una llarga travessa del desert i sobreviure a mil i una intrigues polítiques, sinó que, a més, es va trobar amb una Andorra en la situació més compromesa des de la Segona Guerra Mundial. Un país en el qual tots –els que sempre l’havien defensat i els que sempre l’havien combatut– esperaven molt d’ell: «Tot sobre el rei! Posem les nostres vides, els deutes i les esposes angoixades, fills i pecats, tot sobre el rei! Hem de dur tot el pes. ¡Ah, condició terrible, que neix amb el poder reial, lligada als mots de qualsevol ximplet, incapaç de sentir res més que els seus mateixos maldecaps!», es lamenta Enric V i ningú ha retratat tan bé com Shakespeare les tribulacions de qui ha de vetllar per l’interès general en un mar d’interessos particulars contraposats.

Malgrat tots els errors i totes les adversitats, el balanç de 20 mesos de Govern no és negatiu: Andorra ja no figura a les llistes de paradisos fiscals. Després de dècades de debats estèrils, s’han posat les bases d’un sistema tributari amb cara i ulls. Tot i que amb final incert, s’han encarrilat les relacions amb la UE. Amb moltes limitacions, però per primera vegada, els aturats poden cobrar un subsidi. El dèficit de les finances públiques ha començat a disminuir. Però els embats de la crisi econòmica són ara tan o més ferotges que fa dos anys i ara Bartumeu sí que té rival, tal vegada l’únic rival capaç de desbancar-lo.

Aquestes eleccions són un combat singular entre dos animals polítics i Bartumeu només pot acabar de dues maneres: destronat amb oprobi com Ricard II o triomfant contra tot pronòstic com Enric V. Hi ha hagut moments en aquesta legislatura que se l’ha vist sol i assetjat com a Ricard Plantagenet. «Qui es vol salvar fuig lluny de mi, i tot perquè un sol dia m’ha ensorrat l’orgull», es lamenta el rei Ricard després que hagi triomfat la revolta encapçalada per Enric Bolingbroke. En certa manera, un daltabaix de Bartumeu i el PS només dos anys després d’haver arribat per primer cop al Govern seria la més humiliant de les derrotes. I el cap de Govern, si al final hi ha onada taronja, haurà de dir allò de «Ah, si jo fos més gran que el meu dolor o menys gran que el meu nom! Si pogués oblidar qui vaig ser o bé no recordar què haig de ser ara!». I si això passés, podrà dir, en donar les claus de l’edifici administratiu a Toni Martí: «Pots deslliurar-me de l’Estat i de la glòria, però no de les meves penes: d’elles encara en sóc rei».

Però Bartumeu s’ha mostrat més acorralat durant la legislatura que en les últimes setmanes. Cap dels seus no pot dir que l’hagi vist dubtar ni un segon de la victòria i s’ha llençat al combat amb la fe cega de qui té el triomf garantit o la mort assegurada. Ell tal vegada no ho sap i al PS potser no en són conscients, però Bartumeu i els socialdemòcrates no s’hi juguen guanyar o perdre, s’hi juguen la glòria. Si fa 30 anys, 20 anys, 10 anys –5 anys fins i tot– a algú li haguessin dit que tot el que hi ha a Demòcrates per Andorra s’uniria en una sola candidatura i que al davant hi hauria algú que encara tindria opcions de victòria, que caldria anar a unes eleccions per saber qui és el guanyador, no s’ho hauria cregut. El sol fet que tots els que s’aixopluguen sota el paraigua de DA s’hagin hagut d’unir –empassant-se la bilis, renunciant al caràcter forjat durant anys i panys– per poder-los desbancar del poder ja és un triomf per a Bartumeu i els socialdemòcrates.

Qui digui que a la política ja no hi ha lloc per a l’èpica, no coneix Andorra. Al PS avui podrien recitar el monòleg d’Enric V quan Westmoreland lamenta no tenir més soldats per lluitar contra els francesos: «Si hem de morir, la nostra pàtria no necessita perdre més soldats. I si hem de viure, com menys serem més gran serà l’honor rebut. Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més! [...] No voldria perdre aquest honor tan gran, com el que em sembla que em trauria un home més, ni a canvi de més altes esperances. Ah, no en vulgueu cap més! Més aviat digueu al meu exèrcit que qui no tingui ànim per aquesta batalla que se’n vagi, i que tingui un salconduit, i, a la bossa, diners per al viatge. No volem pas morir amb la companyia de qui té por de morir al nostre costat». I si Bartumeu, com Enric V, s’alça amb la victòria haurà de recordar les paraules finals de l’obra: «Que els nostres juraments es guardin. I que siguem pròspers».