Tots volen ser Jaume Bartumeu

És de justícia reconèixer els mèrits de la competència. Per tant, d'entrada, la meva felicitació als companys del Diari pel reportatge El tercer home, publicat dimecres de la setmana passada sobre la fotografia del cap de Govern que ha aparegut a la sala del Consell de Ministres, penjada entre les dues dels coprínceps. La informació en qüestió ha tingut la virtut de provocar una sèrie de reaccions, la majoria en forma d'articles d'opinió a les pàgines del mateix rotatiu, que no estic segur que siguin gaire subtils, però sí molt reveladores.

Reveladores, per començar, del tedi que pateixen alguns articulistes, sempre àvids de munició per disparar contra el Govern socialdemòcrata, o, més ben dit, contra Jaume Bartumeu. Però això ja és un clàssic, i no cal comentar-ho. El dia que Bartumeu deixi de ser cap de Govern, el que més trobarem a faltar seran les invectives d'alguns, tret que, com el Cid, continuï aixecant passions entre els seus enemics fins i tot després de mort -en el sentit polític de la paraula, s'entén.

Tot plegat era més que previsible. Només llegint el petit reportatge de dimecres de la setmana passada, qualsevol persona familiaritzada amb la premsa andorrana podia preveure els articles d'opinió dels dies següents. I això diu poc en favor de l'originalitat d'aquells que els signen. ¿Què havien de dir? Que era molt significatiu, que delatava una manera de fer política, que reforçava la idea d'un Govern jerarquitzat i piramidal... Si ja ho sabien: els que el van votar i els que no el van votar. Ho sabien tots, diguin el que diguin ara. Un Bartumeu sense autoritat no seria Bartumeu i això sí que no tindria perdó de Déu, perquè la pitjor traïció és la traïció a un mateix. I els primers decebuts, em temo, serien els que han posat el crit al cel pel tercer retrat aparegut a la sala del Consell de Ministres.

En el fons, tant l'aparició de la fotografia com les reaccions dels articulistes m'agraden, perquè sembla que tot ja estigués escrit abans de començar, tot té un deix de fatalitat que, si tingués l'estil adequat, seria digne d'una tragèdia. Però la grandesa tràgica requereix d'un estil directe i més o menys descarnat, sense tanta perífrasi interminable, sense tant parlar sense voler parlar, tant dir com de passada, com si no els afectés... Això és terriblement cursi. ¿Què volen? ¿Donar a entendre que a la fotografia en qüestió només li falta la inscripció L'État c'est moi? Doncs que ho diguin sense embuts i acabem d'una vegada.

Després ens lamentarem de la letargia que afecta la vida social i cultural d'aquest país però res no contribueix tant a aquesta letargia cancerígena com un excés de circumloquis. Mentre tot continuï sent tan versallesc, tan empolainat i tan eufemístic, l'ambient s'anirà tornant irrespirable i putrefacte. Seria millor que tothom reconegués amb naturalitat les seves manies; seria millor i més sa. Era més explícit i valent el reportatge que tots els articles d'opinió que l'han seguit. I això ens dóna certa esperança: els opinadors sempre podran aprendre alguna cosa dels periodistes.

A mi el que em sembla és que tanta indignació, tanta ironia i tants meandres retòrics amaguen una profunda veritat: que molts voldrien treure la fotografia de Bartumeu per posar-hi la seva. La majoria ho negarà rotundament, dient que no tenen cap interès a ser cap de Govern; i segurament ho diran convençuts, però això no fa menys certa la meva sospita. És una qüestió -per utilitzar la terminologia de la filosofia política- de preferències adaptatives. Per dir-ho d'una manera més planera, és el mateix que li passava a la guineu de la faula d'Esop amb el raïm: com que no hi podia arribar, deia que no estava prou madur. És el mateix que els passa a les dones que afirmen, per consolar-se, que Josep Guardiola és homosexual. En aquest cas, les preferències adaptatives es tradueixen en mirar-se els toros des de la barrera; i de la barrera estant, ja se sap, tothom és Manolete.

La política serà sempre un joc d'ambicions mal digerides, de reis que no van poder ser i Jaume Bartumeu carregarà sempre amb la responsabilitat de moltes d'aquestes coses que no han pogut ser. Però és que és el normal, de cap de Govern només n'hi ha un, no vint-i-quatre, i si un ho vol ser és conseqüència lògica voler impedir que ho siguin els altres. Quan algú és prou savi per reconèixer que, malgrat tots els esforços que ha fet per impedir-ho, Bartumeu ha arribat a la cadira grossa i que, al capdavall, no n'hi havia per a tant, un és capaç aleshores de parlar de tot plegat amb una naturalitat sana i envejable.

Al capdavall, és de salut del que es tracta. Més enllà dels glossadors dels retrats del cap de Govern, Andorra està plena d'antijaumistes teòrics que canvien el seu odi per encesa passió -ni que sigui fugaç i momentània- tan bon punt Bartumeu els diu quatre paraules amables. Fa temps algú va concloure que Catalunya estava malalta per l'elevada presència de metges a la seva classe política. Si això fos cert, la política andorrana necessitaria un exèrcit de psicoanalistes.

L'ideal tràgic de la política IV

Enric Guinart escrivia ahir a La línia vermella que la votació del Pressupost de dijous va ser una "obra de teatre". Des del punt de vista polític aquesta afirmació és certa, però des del punt de vista poètic és del tot inacceptable: allò de dijous no va ser teatre ni res que s'hi assembli.

El teatre no només requereix una representació i uns personatges; el teatre és molt més que això. El teatre vol grandesa tràgica en uns casos i profunditat còmica en els altres, i al debat del Pressupost no hi va haver ni una cosa ni l'altra. El debat va ser, per damunt de qualsevol altre qualificatiu, avorrit i "el públic ho perdona tot excepte l'avorriment"; i no ho dic jo, sinó Voltaire, que tot i ser un dramaturg mediocre, era un crític teatral incommensurable.

Més enllà de l'avorriment, a la sessió de dijous i va haver molta hipocresia; i el teatre pot ser moltes coses, menys hipòcrita. Damunt d'un escenari sempre es diu la veritat. És paradoxal i contraintuïtiu, però és així. Iago, el perfecte traïdor, enganya Otel·lo i Desdèmona, però mai enganya el públic. Fins i tot el més malvat de tots els malvats de Shakespeare és sincer amb nosaltres. No es podria dir el mateix de tots els consellers generals. Potser el problema rau en el fet que jo volia que fossin personatges i s'han acabat comportant com a actors.

Des del punt de vista poètic hauria estat millor no buscar subterfugis i no anar-se lamentant sobre la impossibilitat d'arribar a un acord. Això és vulgar, a més d'hipòcrita. Si s'aposta pel bloqueig, s'ha de dir de la manera més descarnada possible.

En una obra de teatre com cal, el PS hauria caigut amb tot l'equip, sense donar suport a les reserves d'esmena de l'oposició. Potser era un moviment tàctic, però posats a no tenir Pressupost més valia no fer una sola concessió. Els reformistes haurien d'haver fet el paper del que vol donar suport, del que vol posar seny, però no pot perquè es veu compel.lit pel destí a votar no. Aquest rol fa temps que l'intenten jugar a ApC, però mai no se'n sortiran del tot perquè no és el seu rol. La màscara --la persona-- que a ells els toca és la de l'opositor frontal i sense treva, que és el que han estat fent. Al teatre les coses són el que semblen i, per tant, els personatges estan obligats a semblar el que són.

Jo esperava una sessió de ressonàncies històriques en què sortissin a passejar el bloqueig pressupostari del 1991, la qüestió de confiança del 1994 i altres fantasmes de la història política recent. Hi va haver alguna aportació tècnica interessant, però no sóc prou bo per poetitzar l'economia. I com que, a més, sóc tan dolent que només sé repetir el que altres ja han dit, parafrasejant Hölderlin em pregunto: "¿Per a què poetes en temps de penúria?".

I ara, ¿què ens espera? D'entrada suposo que una bona temporada d'acusacions entrecreuades per veure qui és més culpable del bloqueig i de la manca de Pressupost. Tot plegat, acompanyat de previsibles moviments a les coalicions i plataformes de l'oposició.

Només espero que en tots aquests afers els moviments tàctics siguin elegants; que les traïcions, si hi han de ser, siguin més florentines que sicialianes i que es demostri allò que sempre he sospitat: que en la maldat, sempre que sigui intel.ligent, pot haver-hi una bellesa conceptual gens menyspreable. De fet, Maquiavel era, per damunt de tot, un esteta. Si es va cap al bloqueig continu i cap al desastre, com a mínim s'hi ha d'anar amb el cap ben alt.

La novel·lística de la política

L'excap de Govern Albert Pintat és un bon aficionat a l'òpera. Durant els quatre anys en què va ocupar la primera magistratura del país, Mozart,Verdi i Rossini eren hostes habituals de l'edifici administratiu de Prat de la Creu. Des que van arribar els socialdemòcrates, de gustos més petitburgesos i més avesats al jazz, ningú no ha tornat a escoltar els mestres del classicisme i el romanticisme passar per la tercera planta.

Fins aleshores, quan s'escoltava el magnífic duet amb què comença Le nozze di Figaro tothom al Govern sabia que el cap estava treballant, o llegint o elucubrant, cosa que agradava a alguns i incomodava alguns altres, sempre temerosos que l'elucubració anés en contra d'ells i de la cadira que ocupaven. Que l'òpera escollida fos Le nozze no és pas casual, com res en aquest món...

No tinc cap dubte del bon gust musical de l'anterior cap de Govern; del que ja no n'estic tan segur és de si de les òperes que escoltava n'extreia alguna lliçó política. La història de Beaumarchais, que Da Ponte i Mozart van portar als escenaris de Viena, és la d'un criat -que no per casualitat havia estat barber- que s'enfronta al seu senyor i el venç. Pintat, amb la indeleble empremta aristocràtica de Friburg, no va tenir prou cura amb els que havien estat barbers; i això sempre és perillós.

De totes les escissions i baixes que van patir els liberals sota el lideratge de Pintat, la més sonada -i potser la més letal- va ser la d'Antoni Martí. Talment com si Pintat s'hagués convertit en un personatge d'una de les seves òperes predilectes, el fill del barber es va enfrontar al fill del banquer. ¿I el va vèncer? Bé, això encara està per veure. Pintat ja no hi és -i amb raó afirma que és l'únic cap de Govern que s'ha retirat de debò- iMartí continua a la palestra.

La figura de l'actual cònsol d'Escaldes no és una figura tràgica, sinó novel.lesca. Tampoc no deu ser casual que el puguem comparar amb l'obra de Beaumarchais perquè va ser precisament aleshores quan, de la mà de la burgesia, naixia la novel·la moderna.

La història de Martí és l'eterna història del criat que prospera fins al punt de quedar-se amb la casa i les terres de l'amo. Com que aquí no es tracta de propietats, sinó de política, tot té un aire més lleuger, més mozartià. L'actual cònsol d'Escaldes va començar la seva carrera política seguint el model que havia vist a casa seva: com a número dos del prohom de la parròquia. Però no en va tenir prou: L'esforç i les oportunitats ben aprofitades el van acabar convertint en la primera espasa, en l'home fort de la parròquia on va començar l'auge -i també la decadència- dels liberals. A Escaldes va néixer el PLA i a Escaldes està enterrat.

En el seu camí i en la seva estratègia, Martí també ha deixat enrere alguns cadàvers, potser no desitjats, que es podrien incloure en allò que els penalistes anomenen dol de conseqüències necessàries. És inevitable que passin aquestes coses quan algú segueix el destí. Martí havia de seguir el seu i no podia estar còmode en un PLA cada cop més a la dreta.

Però no, no és de la grandesa tràgica del que toca parlar avui, sinó de les reconfortants lliçons de les novel·les. El punt àlgid d'aquesta novel·la a la decimonònica es va viure durant la campanya electoral passada. Martíhavia deixat el PLA feia temps i va decidir no participar a les eleccions. Es va mantenir en un silenci públic que, tot i ser coherent, beneficiava els socialdemòcrates. I els liberals no paraven de demanar-li que s'impliqués per evitar una victòria aclaparadora del PS. Van demanar-li participació, suport, una declaració, ¡una paraula! "Una parola, o Adina!", que canten al'Elisir d'Amore... Els antics senyors demanant ajuda a l'antic mosso; una Revolució Francesa en miniatura i sense vessar ni una gota de sang.

L'ideal tràgic de la política III

Pocs mesos després d’arribar a Andorra una persona que, anys enrere, havia tingut alguna responsabilitat política a nivell comunal em va dir unes paraules que aleshores em van semblar exagerades però que el temps ha anat posant al seu lloc: “En la política andorrana, des de la Constitució fins ara, només hi ha hagut un nom, el de Jaume Bartumeu. La resta es divideixen en aquells que faran tot el possible per impedir que arribi a ser cap de Govern i aquells que el seguiran a qualsevol final”. Podríem dir que és una simplificació massa fàcil, però en qualsevol cas no va del tot desencaminada.

D’aquí uns anys podrem dir fins a quin punt aquest nom ha condicionat l’esdevenir polític d’aquest país i en quin sentit ho ha fet. Per ara, intentaré esbossar una lectura poètica, que no política, de la situació. Em centraré en analitzar la posició dels opositors a Bartumeu i, entre aquests, dels que no estan a les seves antípodes ideològiques. Oposar-se aBartumeu i al Govern dels socialdemòcrates des de la dreta no té cap mena de rellevància poètica, és massa evident. Fer-ho des de posicions més centrades és més interessant perquè implica més renúncies i més contradiccions. I això és el que han fet bona part d’aquells polítics que van aprendre l’art de la cosa pública a l’ombra de la figura de l’excap de Govern Òscar Ribas.

Els mal anomenats membres de la generació perduda i altres deixebles polítics de Ribas fa temps que estan, en certa manera, descol·locats. Mai no han acabat d’entendre, com també alguns liberals, les afinitats cada cop més explicitades de Ribas amb el projecte de Bartumeu. I és que no és només una qüestió de projecte, sinó, i sobre tot, de grandesa tràgica. Un cop constat el fracàs de la seva estratègia, l’excap de Govern, que sempre s’ha autodefinit com un mal estratega, ha decidit ajudar a aquell que sembla cridat a fer entrar Andorra al segle XXI.

Els centristes, i en capítols anteriors he parlat de Ladislau Baró però també podríem donar altres noms amb menys rellevància tràgica, van acabar pactant amb uns liberals en hores baixes. En alguns casos el pacte és senzill, perquè hi ja alguns liberals que ho són de debò; però quan dels sectors més conservadors es tracta les coses es compliquen. Més d’un centrista hauria preferit, en una situació abstracta i ideal, mirar cap a l’esquerra més que no pas cap a la dreta. D’aquesta manera, el projecte del centre s’acostaria més al que vol ser el Partit Demòcrata Europeu, format amb socialdemòcrates com Gerhard Schröder, Pasqual Maragall o Romano Prodi, centristes com François Bayrou, i demòcratacristians comFrancesco Rutelli o Josu Joan Imaz. És el que predicava el desaparegut Norberto Bobbio. I és clar, ja se sap, que els centristes andorrans són gairebé tan donats a la filosofia com al dolce far niente; tot el contrari que Bartumeu, per cert.

La situació no és abstracta ni ideal i davant de qualsevol aproximació al centreesquerra els centristes han trobat sempre el mateix escull: Bartumeu. El PS i el seu líder són massa forts com per pensar a fer amb ells el mateix que s’intenta fer amb els liberals. Potser si trobessin algun líder amb l’estratègia i el tsunami de vots que a ells els manquen... sospiren els centristes. Perquè no volen ni pensar en vuit anys de socialdemòcrates al poder.

Haurien de veure que la victòria de Bartumeu i el PS és, per damunt de tot, una qüestió de justícia poètica. Si Bartumeu no hagués arribat a ser cap de Govern el sistema s’hauria pervertit; ni les majories absolutes liberals, ni la caiguda d'Òscar Ribas, ni la Constitució mateixa... res de tot això no hauria tingut sentit. El cercle de la tragèdia hauria quedat sense tancar, i això sí que seria tràgic i terrible. Per tant, si m’és permès de donar-los un consell, els diré que es relaxin i disfrutin, que això tot just acaba de començar.

L'ideal tràgic de la política II

La setmana passada vaig esbossar les línies principals de la tragèdia que, des de fa gairebé 20 anys, ha condicionat la política andorrana. La necessitat d'unes intenses reformes va propiciar la coincidència de tres personatges polítics amb altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu iLadislau Baró. Tres protagonistes que es tornen a trobar ara, més de tres lustres després de concloure les reformes institucionals, però amb les reformes econòmiques i socials encara pendents.

No ens hem de deixar endur per la força connotativa de les paraules: una tragèdia, en el sentit estricte, no és la debacle sinó l'etern renaixement; no és el trencament, és la recomposició d'allò trencat. En tota tragèdia hi ha quelcom de circular: es parteix d'un ordre primigeni que s'esquinça per donar pas a les tribulacions del caos, totes elles encaminades a la restauració de l'ordre. Un nou ordre que és el primigeni, però que també és diferent.

Per desencadenar la tragèdia, per passar de l'ordre al caos, cal un pecat d'hibris o desmesura. El que ja no és tan evident és que per tornar a l'ordre cal, precisament, perseverar en la hibris i quants més hi participin, millor. Com més caos, més a prop està la restauració de l'ordre primigeni. Com més gran és l'imperi de Dionís, amb més força s'està preparant el retorn d'Apol·lo.

La hibris que a la tragèdia política andorrana tothom ha dit i repetit és la de Bartumeu: la de no conformarse amb la democràcia cristiana de Ribas, la de resistir-se a entrar en dinàmiques de governs d'unitat que ell considera paral·litzants, la de voler ser ell el pilot de l'Andorra constitucional. Ha seguit la seva vocació i el seu destí i els déus només ajuden a aquell que no defalleix mai.

El destí o la vocació de Baró eren ben diferents: perseverar en la línia del partit de centre que sempre havia propugnat Ribas. Amb això, potser sense saber-ho, s'encaminava cap a la seva hibris i, de passada, impedia a Bartumeu culminar la seva. Un excés de mesura també és desmesurat i la mesura de Baró es va tornar desmesura el dia que, constatada la inviabilitat del centre, es va alinear amb els liberals, els arxirivals deRibas, l'altra facció en aquesta llarga partida de güelfs i gibel·lins. Volent perseverar en les lliçons del mestre, va acabar traint-les.

Però la tragèdia estaria incompleta si Ribas no hagués comès també la seva hibris. Afortunadament, ja he dit i repetit que tots tres tenen altura poètica i aquí els pecats estan repartits. El cap de Govern de la Constitució també ha pecat de desmesura. El seu reiterat rebuig pel bipartidisme i la confrontació, la seva insistència en la unitat i la inestabilitat ha culminat en el període més inestable i turbulent des de la caiguda del seu darrer Govern el desembre de 1994.

Sense defallir, Ribas va clamar una vegada i una altra pel Govern d'unitat i per un gran consens previ que el fes possible. Després de molts intents, elconsens previ es va acabar plasmant en una plataforma electoral a la qual ell va donar suport. I ara aquesta plataforma, amb els seus tres consellers, fa trontollar el Govern socialdemòcrata de Bartumeu i descol·loca l'oposició reformista de la qual Baró en forma part. Volent assegurar els fruits del consens Ribas va contribuir a llaurar la llavor de la discòrdia. ¡Quin fat tan advers! És la cruel ironia amb què el destí tracta els herois. I Ribaspersevera en la hibris quan demana als reformistes que posin seny. ¿Per què no ho demana --en públic-- a ApC?

¿Quan, ¡oh déus!, es va canviar el seny per la rauxa, quan de l'harmonia en va néixer el caos, quan la fidelitat va esdevenir traïció? El mateix dia que va començar a aplacar-se l'antic furor per convertir-se en nova virtut. El mateix dia que, complert el seu destí, el fill pròdig va iniciar el camí de tornada. El mateix dia en què la revolució es va bescanviar pel canvi tranquil.

L'ideal tràgic de la política I

D'entre tots els polítics que juguen a la Lliga nacional, només n'hi ha tres que tinguin altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. El cap de Govern de la Constitució i el seus dos -en certa manera- deixebles polítics. Dimarts Bartumeu reconeixia que Ribas li havia ensenyat el que era la responsabilitat d'Estat i Baró podria reconèixer això i segurament més. Fa gairebé 20 anys Bartumeu va ser l'aposta arriscada de Ribas: l'antic militant de Bandera Roja convertit en ministre de Finances d'un país clarament conservador. Baró, que va heretar l'empremta britànica del mestre, es va anar perfilant com el delfí.

Aprovada la Constitució començava un futur prometedor per aquells que l'havien fet possible. Però el bloc constitucional es va trencar, el país va anar a unes eleccions que van donar un Consell molt fragmentat. El nou Govern Ribas naixia feble i inestable. En un any el Consell li retirava la confiança donant pas a més de 14 anys governats pels liberals, molts dels quals havien posat pals a les rodes al procés constituent. Les cròniques de l'època -i cal tenir en compte que a l'època no hi havia tants cronistes ni tan diversos com ara- diuen que va ser Bartumeu qui més va fer per la caiguda del Govern i d'aquí neixen no poques de les moltes passions que aquest nom ha aixecat i aixecarà en la política d'aquest país.

Sigui certa o no aquesta versió, l'evident és que l'ara cap de Govern no en podia tenir prou amb la democràcia cristiana de Ribas. Havia d'anar més enllà, era el seu destí tràgic ¿i 14 anys d'oposició començant gairebé de zero no són prova prou dura per a la voluntat?

Baró es va quedar aguantant el malmès grup de Ribas a la Casa de la Vall. Va intentar refer el centre polític una vegada i una altra, però les tensions a dreta i esquerra ho van impedir. Ara, 15 anys més tard d'aquella qüestió de confiança, es tornen a trobar: Bartumeu és cap de Govern amb un Pressupost quasi bloquejat. Baró és el número dos d'una oposició que ell voldria assenyada, formada amb els liberals -arxirivals de Ribas- i els últims vestigis del centre. I Ribas, reconeguda autoritat moral per gran part de l'arc polític, va donar suport a una plataforma que havia de ser la frontissa, però que actua com un ariet.

Ribas diu que la situació actual li recorda al "boicot al pressupost" que ell mateix va viure el 1991: El 17 de desembre declarava al Diari d'Andorra que entenia els arguments d'ApC per oposar-se als comptes de l'Estat, però que rebutjava la posició dels reformistes. En certa manera, Ribas comminaBaró i els seus a buscar l'acord, a desbloquejar la situació, perquè Andorra està en un estat crític i Bartumeu, al capdavall, ha guanyat les eleccions i té la determinació de fer les reformes que tots tres han preconitzat des de sempre. Això amb una mà, mentre amb l'altra continua clamant pel Govern d'unitat, demanda que sembla més adreçada a Bartumeu.

Amb aquests elements damunt la taula, Shakespeare hauria salivat de valent. El dilema tràgic és brutal: Baró és a les escales del Senat, sota l'estàtua de Pompeu, al mateix lloc on el seu mestre va caure definitivament ara fa 15 anys, té a les mans la mateixa daga que van empunyar Bartumeu i tants altres. Davant seu hi ha un cap de Govern amb 14 consellers i un Pressupost bloquejat. I aquell que va caure allà mateix ara fa 15 anys li demana que no utilitzi la daga perquè Andorra està per sobre de tots ells. Sobre l'escena plana la sospita que potser la història no ens ha dit tota la veritat: que Brutus, el fill més estimat en la vida i en la mort de Cèsar, no el va matar, sinó que el va fer immortal. I amb aquesta sospita al cor caldrà prendre la decisió sobre si val la pena repetir la història o no.

Veient la baixesa intel·lectual i moral de la política espanyola, la gesticulació efectista i vàcua de la política francesa, ¡quina reverberació de les eternes passions de l'univers, quina grandesa espiritual en un país tan petit! ¿I el desenllaç? El desenllaç és una qüestió política i jo estava parlant de poesia.

CR + ApC = nas de Cleòpatra

"Si el nas de Cleòpatra hagués estat més curt, avui tot el món seria diferent", deia Pascal, i el savi francès deu estar satisfet de veure com a Andorra hi ha tot un seguit de persones que tenen el temps, la paciència i la voluntat suficients per imaginar què hagués passat si el nas de l'última reina de l'alt i el baix Egipte hagués estat un nas qualsevol. I no només s'imaginen tots aquests mons que podrien haver estat, però que no són, sinó que sobre ells fonamenten les més altisonants argumentacions i arriben a conclusions que consideren inapel.lables. Obliden, però, que tot és apel.lable, tot és discutible, excepte que el nas de Cleòpatra era el que era i que el món és el que és.

Tot va començar com un murmuri l'endemà de les eleccions i ràpidament la fal.lera es va anar estenent fins que ara ja hi ha un bon nombre de polítics d'aquest país disposats a mesurar la protuberància nasal de la faraona i a especular sobre tots els mons possibles. Jo, posats a mesurar, a Cleòpatra potser li mesuraria una altra cosa. Però bé, el cas és que cada cop són més nombroses les veus que, des del centredreta, ens recorden cada dia que Andorra no és d'esquerres perquè el PS només té el 45,03% dels vots --el 48,2% de vots d'esquerres si hi sumem els dels Verds-- i que, per tant, si la Coalició Reformista i Andorra pel Canvi haguessin concorregut plegades als comicis, els socialdemòcrates estarien condemnats a l'oposició.

Que Andorra no és d'esquerres és un fet plausible només si acceptem com a premissa que CR i ApC --que junts sumen el 51,2% dels vots-- són partits de dretes. Fins aquí, res a objectar. Ara bé, argumentar que CR i ApC units haurien guanyat les eleccions i haurien deixat el PS a l'oposició és com creure que si el nas de Cleòpatra hagués estat més curt, Roma no hauria estat un imperi i Egipte s'hauria expandit per la Mediterrània. Sabem que si el nas hagués estat un nas normal i que si CR i ApC haguessin anat junts, la història seria diferent, però concloure com de diferent hauria estat la història és una pura i simple especulació.

Perquè, posats a especular, també podríem afirmar que, si CR i ApC haguessin anat units, el resultat no hauria estat la suma de tots dos. ¿Podrien haver mantingut Ordino en mans conservadores? Potser sí, però també m'hagués agradat veure qui integrava la llista parroquial, per exemple. Especulem més: ¿algú creu que algunes persones o partits que han donat suport a ApC a Encamp, a Sant Julià i a Escaldes haurien donat suport a unes llistes amb notable presència liberal? ¿Algú pensa que els resultats de París a Encamp i d'Aleix a Escaldes són obra i mèrit exclusiu de la dreta?

Davant de totes les especulacions que menen a la conclusió que la dreta unida mai no serà vençuda tinc la mateixa sensació que quan, durant la darrera legislatura, escoltava aquells que ens recordaven que els vots nacionals de PS i Renovació Democràtica el 2005 van superar els del PLA. ¿I? ¿Anaven separats, oi? No sabem què hauria passat si haguessin anat junts, potser la gent que va votar Garcia no hagués votat Bartumeu... o sí, i a més potser haguessin atret més sufragis gràcies a l'efecte del vot útil.

Els mons possibles són infinits, però la realitat només és una: el PS ha guanyat les eleccions amb el 45,03% dels vots, seguit de CR, amb el 32,34% i d'ApC, amb el 18,86%. No hi ha majoria absoluta i si algú pensa que CR i ApC han de fer front comú contra els socialdemòcrates que ho digui, hi té tot el dret, però que no ho argumenti amb el conte de la lletera.

Basar les nostres conclusions, els nostres arguments i els nostres càlculs enel que podria haver passat si... és argumentar amb contrafàctics, un mètode ja de per si arriscat en el camp de les ciències exactes i naturals i del tot inadmissible en el camp de les ciències socials, i la política té molt poc a veure amb les matemàtiques. En política, com en totes les ciències socials, no es pot alterar una variable i pretendre mantenir la resta de variables constants. I no ho dic jo, ho diu Stuart Mill que, per cert, és un dels pares del pensament liberal. I això, alterar una variable i exigir que la resta de variables es quedin exactament igual, és el que fan tots aquells que diuen que el 26 d'abril del 2009 l'esquerra hauria perdut les eleccions si CR i ApC haguessin anat de bracet. Obvien, a més, que el 26 d'abril del 2009 ja no tornarà, de la mateixa manera que Cleòpatra no tornarà a néixer. Això sí, si tornés a néixer ho faria amb el mateix nas perquè, si no, ja no seria Cleòpatra.

Argumentar amb contrafàctics no solament és dolent de portes enfora, sinó que també pot ser perjudicial de portes endins. Quan el centredreta fia el seu futur en els resultats ignorats d'una unió no assajada està cometent un greu error, perquè l'important no és guanyar les eleccions, sinó tenir una majoria social. Una majoria social que des del centredreta es reivindica a totes les parròquies amb l'excepció d'Andorra la Vella. I jo aquí em permeto posar en dubte que els resultats de les llistes parroquials d'ApC d'Escaldes i Encamp siguin patrimoni de la dreta. El 2005, amb només dues llistes territorials, l'Alternativa va guanyar en aquestes dues parròquies. I ¿què s'ha fet en aquests quatre anys des del Govern liberal per recuperar aquesta majoria social? ¿Què s'ha fet per evitar que el PS aconseguís els 14 vots que li van faltar per fer el sorpasso a Ordino fa quatre anys?

És aquesta la reflexió que, en la meva modesta opinió, el centredreta hauria de fer. I em consta que ja n'hi ha que l'estan fent perquè un partit que aspira a governar ha d'aspirar a tenir la majoria social, també a Andorra la Vella. Si analitzem les majories absolutes liberals de 1997 i 2001, veurem que Canillo i Ordino, per exemple, eren la cirereta del pastís de la victòria, un pastís cuinat a la capital i Escaldes, tal com no podia ser d'una altra manera.

I entre els que, des del centredreta, fan aquesta reflexió, també n'hi ha que han arribat a la conclusió que si CR i ApC es fusionessin naixeria automàticament un tercer partit. Això també és, és clar, pura especulació, però és que pensar que CR i ApC es poden unir, especialment a Ordino, és com creure que Octavi August i Marc Antoni podien haver fet les paus i que Roma podia tenir dos cèsars. Potser si Cleòpatra s'hagués avingut alménage a trois... Tal vegada la qüestió rau en el fet que els encants de Cleòpatra no residien en el seu nas i mentre alguns s'entretenen a mesurar-lo i a pensar què hagués passat si hagués estat un centímetre més curt, els altres guanyen les eleccions.