dijous, 30 de setembre de 2010

L'ideal tràgic de la política: tancar el cercle

Fa gairebé un any vaig intentar bastir una visió poètica sobre la política andorrana. Vaig identificar aleshores tres personatges units per un destí tràgic: Oscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. Els tres van ser protagonistes de l'èxit de l'aprovació de la Constitució el 1993 i també del fracàs, poc més d'un any després, del primer Govern tripartit avant la lettre -per bé que el tripartit era el suport parlamentari de l'Executiu i no el gabinet en si.

Si Ribas és, en certa manera, el pare de tota una generació política -o, més ben dit, d'una època política-, Bartumeu feia el paper del fill rebel, de l'enfant terrible, i Baró era el bon fill i, per tant, l'hereu. Bartumeu va propiciar la caiguda del govern de Ribas i Baró es va dedicar a acomplir la missió inacabada del pare: el gran partit de centre, el social liberalisme i tot aquest tipus de coses que, malgrat ser tan amables i despertar tantes simpaties intel.lectuals, rarament triomfen en un sistema basat en la confrontació i el bipartidisme.

Però si això fos Shakespeare, ni Bartumeu seria del tot Regan o Gonerilni Baró acabaria de ser Cordèlia. Ribas, per contra, encaixa millor en el paper de Lear pel simple fet que és un rol més polièdric, construït de manera menys maniquea. El temps ha demostrat que l'enfant terribletambé pot ser un fill pròdig retornat, cridat a acabar allò que el pare va començar i que l'hereu pot ser un hereu escampa capaç de pactar amb la facció enemiga, amb els que van bloquejar el primer govern de Ribas el 1991.

Aquí no hi ha cordèlies i regans, no hi ha bons i dolents, aquí només hi ha tres mortals que perseveren en la seva hibris o desmesura i desencadenen constantment la tragèdia, provocant els espasmes del caos regenerador.Bartumeu perservera en voler ser ell el líder indiscutible, Baró persevera en destronar-lo i Ribas en aconseguir aquell consens previ que fins ara només s'ha traduït en un desacord total. ApC ha estat l'arbre dels fruits de la discòrdia d'aquesta legislatura i Ribas va contribuir a plantar-lo, carregat de bones intencions, segur, com les del rei Lear quan se li acut esbrinar quina de les seves filles se l'estima més.

Tot això no ha canviat pràcticament gens en aquests últims mesos, sinó fos perquè aleshores la tragèdia podia passar per grega i ara ja és innegablement shakespereana, és a dir, bàrbara. És cert que Ribas -no sé si de natural o com a resultat de molts esforços- té alguna cosa clàssica, de senador romà. Hom diria que li agradaria mirar-se al mirall i veure-hi el rostre de Ciceró. Però en aquestes Valls hi abunden els Catilines. Andorra, al capdavall, s'assembla molt més a Elsinore que no pas a Tebes: El soroll, la fúria i la barbàrie de les propostes, contrapropostes i eternes fintes d'ApC, la gelosia que ha anat minant a poc a poc aquest matrimoni de conveniència que és la Coalició Reformista -i més d'un ha jugat aquí el paper de Iago- i el PS, que té les entranyes prenyades de tempestes i que, talment com Macbeth, s'escolta les bruixes de les parròquies altes que un dia van dir-li allò de "¡salut a tu que seràs rei!".

I després hi ha tots aquells que hi són sense ser-hi, que no hi han deixat de ser mai, que no volen deixar de ser-hi, que desfullen eternament la margarida, que volen i dolen, sempre a punt de fer un pas -no se sap mai si endavant o enrere-, que remenen les cireres -o entre tots volem creure que és així-, que viuen envoltats d'un halo mig màgic, com els follets i les fades del Somni d'una nit d'estiu: El Dotet, la Maria, el Ramon, el Cinca i elscinquistes... la llista seria interminable i, tot i que el paper d'Oberon està molt i molt disputat, en aquestes Valls només hi ha lloc per a una Titània.

Si la tragèdia andorrana es limités al joc de desmesures de Ribas,Bartumeu i Baró, tot plegat seria molt grecorromà, però tota la resta -que no és gens menyspreable i és molt essencial- contribueix a donar-li aquest aire gòtic. Només faltaria un punt sobrenatural per acabar-ho d'amanir.

En aquest últim any, el caire shakespereà de l'assumpte s'ha anat acentuant més i més. I jo crec que ja ha arribat l'hora de tancar el cercle. No parlo del pressupost, un assumpte que des del punt de vista poètic està més tronat que una posta de sol, sinó de la llei de la nacionalitat. Bartumeu i el PS no podien haver plantejat una estratègia més perfecta: D'una banda compleixen amb el programa electoral i, de l'altra, deixen sense marge de maniobra a l'oposició.

L'apel.lació d'ApC a un referèndum és part d'aquest soroll de fons bàrbar que ho impregna tot. La plataforma es pot permetre una maniobra així, però no els reformistes que aspiren a ser l'alternativa; ¡ai, no! l'alternançaes diu ara: a Andorra l'única cosa que es crema més ràpid que els partits polítics són les paraules. Doncs això, que un partit que prepara l'alternança no es pot amagar darrere d'un referèndum quan del que es tracta és de rebaixar el termini per adquirir la nacionalitat per naturalització de 20 a 15 anys.

Els reformistes debatien aquests dies la conveniència de donar o no llibertat de vot als seus consellers en aquest assumpte. És en va. Facin el que facin, la partida la guanya el PS: Si CR vota sí el mèrit se l'emporten els socialdemòcrates, que són els pares de la criatura; si vota no, el PS els penjarà el cartell de carques immobilistes i tindrà un argument més per anar a les urnes dient que la dreta no ha paït mai la derrota; i si CR dóna llibertat de vot, la llei s'acabarà aprovant pel vot favorable o l'abstenció d'aquest o d'aquell altre i els reformistes superaran el debat sense pena ni glòria.

És cert que si CR acaba votant en bloc contra la llei i la tomba, Baró haurà perseverat en la seva hibris, però en nom del seu destí tràgic haurà traït la seva joventut. Està massa vist i el públic demana coses noves. I aquí és on entra en joc una quarta opció més enllà del sí, el no i el campi qui pugui reformista. Una opció que tancaria el cercle tràgic i reconciliaria els orígens amb el destí: Tota llei passa per un tràmit d'esmenes en comissió i ¿què passaria si Baró presentés una esmena rebaixant el termini a 10 anys? ¿Com s'hi oposaria el PS si aquest és el termini recomanat pel Consell d'Europa i aprovat pels congressos socialdemòcrates?

Doncs passaria que la tormenta socialdemòcrata estaria servida. Els consellers d'Esquerra Socialista i altres no podrien votar contra una esmena com aquesta i, en canvi, altres sectors del partit ho trobarien un extrem molt poc recomanable. ¿Què faria el mateix Bartumeu a qui aquest debat no sembla apassionar gaire? Identitat abans que progrés, deia un dels seus primers adagis polítics de l'època en què anava de bracet amb Angelina Mas. Eren altres temps i un context molt diferent, és clar, i algú podria argumentar que, salvaguardada la identitat amb la Constitució, ara cal volcar-se en el progrés; però els orígens són els orígens... I, en qualsevol cas, una esmena així esberla la majoria socialdemòcrata d'una punta a l'altra.

¿S'imaginen quin terrabastall, quin caos, quin daltabaix? Això sí que seria un final tràgic, i bàrbar, molt bàrbar, com el final de Hamlet. No quedaria viu ni l'apuntador. Però, és clar, aquest és el problema: que tancar el cercle comporta un risc elevadíssim d'autoimmolació i em temo que ni Baró ni ningú no està disposat a pagar un preu tan alt. Però bé, ningú no ha dit que ser un heroi fos fàcil.

Cap comentari:

Publica un comentari