diumenge, 3 d’abril del 2011

«Obriu pas al factòtum de la ciutat!»

Toni Martí segons Beaumarchais

Les casualitats no existeixen i que Toni Martí sigui fill d’un barber no és un caprici de la Fortuna, no és un simple accident. El candidat de Demòcrates per Andorra és arquitecte, però té molta més gràcia pensar en ell com a barber. És el perfecte Fígaro, protagonista de la trilogia teatral escrita entre 1772 i 1792 per Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais, el més cèlebre dels deixebles de Voltaire. Trilogia que Mozart i Rossini van portar als escenaris d’òpera... només parcialment. Com si el destí dels barbers fos sempre el mateix, Martí ha seguit les passes de Fígaro.

«Largo al factotum della città!» –«obriu pas al factòtum de la ciutat!»– canta Fígaro a El barber de Sevilla, la primera part de la trilogia de Beaumarchais musicada per Rossini el 1816. Es tracta de l’antic criat del comte d’Almaviva que ha muntat la seva pròpia barberia a Sevilla i el seu antic senyor ve a demanar-li un favor: que l’ajudi a conquerir a la bella Rosina, per convertir-la en la seva esposa. I Fígaro, és clar, s’hi presta encantat: ell és el factòtum de la ciutat, expert en aquest tipus de treballs. I la bella Rosina es deixa raptar amb una facilitat sorprenent... gairebé sospitosa. Doncs bé, el nostre Fígaro d’Escaldes també va ser el factòtum de mitja Andorra durant molt temps, durant l’època daurada de les majories absolutes liberals, i va raptar tantes Rosines com va poder... i més i tot.

Toni Martí era el factòtum dels vots, de l’estratègia, de les conspiracions polítiques... i, tot i que la majoria de prohoms del PLA van anar caient en desgràcia, ell va resistir. I va resistir perquè hi havia una cosa que el situava per damunt de la resta, per sobre de tots els grans senyors als quals ell feia de factòtum. A Martí no el movia l’interès personal, ni les ganes d’omplir-se les butxaques, ni el fet de tenir poder sobre altres persones, ni la necessitat de mantenir uns privilegis de classe. No, en el fons a ell el movia la mera satisfacció de saber-se el factòtum de la ciutat: l’orgull professional, la vocació. Heus ací valors indiscutiblement burgesos i representats a la perfecció per Fígaro i pel mateix Beaumarchais en un segle XVIII en què la noblesa ja havia perdut tots els seus valors.

Però arriba un moment en què l’orgull professional i la vocació no són suficients, en què les aspiracions del factòtum xoquen amb els interessos dels senyors. I els senyors fan saber al factòtum que potser ja n’hi ha prou de creure-s’ho tant. I aquí ja no estem en la primera part de la trilogia de Beaumarchais, sinó en la segona, Les noces de Fígaro, adaptades pel libretista Lorenzo Da Ponte i musicades per Mozart el 1786. La història ens explica que Fígaro ha tornat a entrar al servei del comte d’Almaviva i, cansat ja de buscar Rosines per al seu senyor, en vol una per a ell, i planeja casar-se amb la donzella de la comtessa, Susanna. Però el comte, que ja està cansat de la comtessa Rosina, també està interessat per Susanna i, per un moment, es vol oblidar del despotisme il·lustrat i exercir el dret de de cuixa sobre la núvia. Fígaro ho descobreix i, ajudat per Susanna i la comtessa, ordeix una trama contra el comte que acaba ridiculitzat i vençut pel seu criat.

«Noblesa, béns, posició i mèrits... ¿què és el que vos heu fet per arribar a aconseguir tot això? Us heu pres la molèstia d’haver nascut, res més», recitava el Fígaro de Beaumarchais als escenaris de París a mitjan la dècada de 1780. ¡Molt cecs devien ser els nobles francesos per no veure el que els cauria a sobre d’un moment a l’altre! Alguns ecos d’aquesta frase de Fígaro van ressonar a mitjan la dècada de 1990 a la Casa de la Vall. Era el president del Grup Liberal, Toni Martí, que clamava contra la posició de privilegi d’algunes famílies en relació al lucratiu negoci del tabac. Allà es va començar a veure que el factòtum podia donar problemes.

El 2003 Martí va abandonar el Consell i es va batre contra l’etern rival a les comunals guanyant per un marge molt estret de vots. El pas pel Comú, el contacte amb els problemes reals i l’ambició personal el van anar distanciant de la cúpula del Partit Liberal. El factòtum, el fill del barber, treia pit davant els fills dels banquers i dels grans propietaris... i se’n sortia, perquè ningú no s’atrevia a discutir-li el seu feu d’Escaldes-Engordany. Va ser aleshores que es va produir la seva –molt ben rendibilitzada, per cert– caiguda del cavall. D’haver estat un ferm defensor de l’ordre preconstitucional, va passar a defensar l’Estat per damunt de les parròquies i la supremacia de l’interès general, talment com si fos un alumne avantatjat d’Òscar Ribas i Jaume Bartumeu. Els senyors observaven incrèduls com el factòtum es passava a les tesis de l’altra facció.

En certa manera, la història de Toni Martí és la història d’una incomoditat de classe, d’una incomoditat ideològica. Es va passar anys i panys alineat amb els sectors més conservadors, però a la sang li bullia la militància republicana i esquerranosa del seu pare. Si li demanaven un ídol polític no dubtava a donar el nom de Salvador Allende i fins i tot diuen que en privat reconeixia certa simpatia per algunes actituds insubmises d’Hugo Chávez o Evo Morales. Això als liberals no els inquietava, al capdavall Marc Forné havia complert un vell somni en saludar efusivament Fidel Castro i a les Valls ningú no va posar el crit al Cel. Andorra és un país de llibertats que ha acollit refugiats de tots els colors i ningú no es fica en les preferències polítiques que hom tingui més enllà del riu Runer, sempre i quan de portes endins s’estigui pel que s’ha d’estar.

Però en el cas de Martí el malestar i la consciència pesaven massa i el 2007 va dir prou: va abandonar les files del PLA i, aquí sí, va veure satisfet el seu orgull burgès en arrasar a les eleccions comunals d’Escaldes-Engordany aquell desembre. Mai un cònsol en la història d’Andorra ha arreplegat tants vots com va obtenir Toni Martí aquell 2 de desembre. Fígaro obtenia la victòria amb totes les de la llei i perseverava en la seva croada contra el parroquialisme i el conservadurisme. En certa manera, Martí no és tan diferent de Bartumeu, però durant molts anys –masses– ha estat representant un paper que no tocava. I aquí ve el dubte: ¿el paper el feia abans o el fa ara?

El sentit comú ens diria que si les dues primeres parts de la trilogia de Beaumarchais ens han donat una explicació raonable, la resposta a aquest darrer enigma deu estar a la tercera part, La mare culpable, molt menys coneguda que les dues precedents. En aquesta tercera part els Almaviva tornen a necessitar l’ajuda de Fígaro i Susanna per solucionar tota una sèrie d’embolics sorgits dels fills il·legítims del comte i de la comtessa. I Fígaro, que havia comprat la seva llibertat a base de tenacitat i astúcia, torna a ajudar els seus antics senyors. I això, talment com s’esdevé amb la constitució de Demòcrates per Andorra, no resol l’enigma, sinó que n’obre un altre: ¿el factòtum torna a posar-se al servei dels senyors o són els senyors els que –potser sense saber-ho– s’han posat al servei del factòtum? «Ah, bravo Figaro, bravo, bravissimo, bravo! Fortunatissimo per verità!», canta el barbiere de Rossini. Pur orgull burgès.

«Inquiet reposa el cap que porta la corona»

Jaume Bartumeu segons Shakespeare

És impensable estar en la primera línia política durant dècades sense forjar-se un caràcter i ningú pot discutir que Jaume Bartumeu se n’ha forjat un. Fins i tot podríem dir que, a més de tenir un caràcter en el sentit llatí del terme, el líder socialdemòcrata també és un character, en el sentit anglosaxó de l’expressió. Els seus rivals sovint l’han volgut caracteritzar com algú fred, calculador, astut, manipulador... i a ell en certa manera ja li estava bé aquest estereotip, perquè sembla que escau a un polític de raça tenir El Príncep com a llibre de capçalera. Però a Bartumeu, com a la immensa majoria dels mortals, el que el perd són les seves passions i les seves pors. Si alguna lliçó hagués d’extreure de les seves desventures polítiques és la que dóna Robert Louis Stevenson a L’estrany cas del Dr Jekill i Mr Hyde: «el nostre pitjor enemic viu dins de nosaltres mateixos». Fa dos anys, malgrat la perversa aritmètica del Consell General, Bartumeu no tenia rival, estava preparat per protegir-se de tot i de tothom, però no d’ell mateix.

La imatge de líder fred i calculador només pot quedar impresa en una retina superficial i amb poca perspicàcia. Els gestos del cap de Govern, les paraules dites a mitges, les vacil·lacions i els errors han contribuït a humanitzar la seva imatge, a mostrar-ne les febleses. En aquest gran compendi sobre la naturalesa humana que és el teatre de Shakespeare, Bartumeu no és el Macbeth assedegat de poder que alguns voldrien veure, no és el Iago traïdor i manipulador, no és el Brutus que apunyala Juli Cèsar –¡carregat de raó!– per preservar la República... és més aviat un d’aquells reis anglesos dels drames històrics, no dels York o dels Tudor –costa imaginar-se Bartumeu cridant, com Ricard III, «¡el meu regne per un cavall!»–, sinó de l’últim Plantagenet i els primers Lancaster i aquest vespre sabrem si el cap de Govern acaba com el malaurat Ricard II, com el polièdric i ambivalent Enric IV o com l’èpic Enric V.

Bartumeu té alguna cosa d’Enric IV, del Bolingbroke a qui el tron li ha costat un llarg i penós exili i, un cop cenyida la corona al cap i afermat el ceptre al puny, no té mai un regnat plàcid. Les revoltes i les traïcions estan a l’ordre del dia i fins i tot aquells que van fer-li costat per destronar Ricard II Plantagenet ara qüestionen el seu poder. «Inquiet reposa el cap que porta la corona», conclou el monòleg del tercer acte de la segona part d’Enric IV... ¡quantes vegades no deu haver pensat alguna cosa similar Bartumeu durant aquesta legislatura turbulenta! La inquietud i les febleses porten els reis a malfiar-se de tot i de tothom: «No sé per què, Harry, et parlo dels meus enemics si tu ets el més proper i el més estimat de tots ells», diu Enric IV al seu fill a la primera part de l’obra.

I Bartumeu no només va haver de suportar una llarga travessa del desert i sobreviure a mil i una intrigues polítiques, sinó que, a més, es va trobar amb una Andorra en la situació més compromesa des de la Segona Guerra Mundial. Un país en el qual tots –els que sempre l’havien defensat i els que sempre l’havien combatut– esperaven molt d’ell: «Tot sobre el rei! Posem les nostres vides, els deutes i les esposes angoixades, fills i pecats, tot sobre el rei! Hem de dur tot el pes. ¡Ah, condició terrible, que neix amb el poder reial, lligada als mots de qualsevol ximplet, incapaç de sentir res més que els seus mateixos maldecaps!», es lamenta Enric V i ningú ha retratat tan bé com Shakespeare les tribulacions de qui ha de vetllar per l’interès general en un mar d’interessos particulars contraposats.

Malgrat tots els errors i totes les adversitats, el balanç de 20 mesos de Govern no és negatiu: Andorra ja no figura a les llistes de paradisos fiscals. Després de dècades de debats estèrils, s’han posat les bases d’un sistema tributari amb cara i ulls. Tot i que amb final incert, s’han encarrilat les relacions amb la UE. Amb moltes limitacions, però per primera vegada, els aturats poden cobrar un subsidi. El dèficit de les finances públiques ha començat a disminuir. Però els embats de la crisi econòmica són ara tan o més ferotges que fa dos anys i ara Bartumeu sí que té rival, tal vegada l’únic rival capaç de desbancar-lo.

Aquestes eleccions són un combat singular entre dos animals polítics i Bartumeu només pot acabar de dues maneres: destronat amb oprobi com Ricard II o triomfant contra tot pronòstic com Enric V. Hi ha hagut moments en aquesta legislatura que se l’ha vist sol i assetjat com a Ricard Plantagenet. «Qui es vol salvar fuig lluny de mi, i tot perquè un sol dia m’ha ensorrat l’orgull», es lamenta el rei Ricard després que hagi triomfat la revolta encapçalada per Enric Bolingbroke. En certa manera, un daltabaix de Bartumeu i el PS només dos anys després d’haver arribat per primer cop al Govern seria la més humiliant de les derrotes. I el cap de Govern, si al final hi ha onada taronja, haurà de dir allò de «Ah, si jo fos més gran que el meu dolor o menys gran que el meu nom! Si pogués oblidar qui vaig ser o bé no recordar què haig de ser ara!». I si això passés, podrà dir, en donar les claus de l’edifici administratiu a Toni Martí: «Pots deslliurar-me de l’Estat i de la glòria, però no de les meves penes: d’elles encara en sóc rei».

Però Bartumeu s’ha mostrat més acorralat durant la legislatura que en les últimes setmanes. Cap dels seus no pot dir que l’hagi vist dubtar ni un segon de la victòria i s’ha llençat al combat amb la fe cega de qui té el triomf garantit o la mort assegurada. Ell tal vegada no ho sap i al PS potser no en són conscients, però Bartumeu i els socialdemòcrates no s’hi juguen guanyar o perdre, s’hi juguen la glòria. Si fa 30 anys, 20 anys, 10 anys –5 anys fins i tot– a algú li haguessin dit que tot el que hi ha a Demòcrates per Andorra s’uniria en una sola candidatura i que al davant hi hauria algú que encara tindria opcions de victòria, que caldria anar a unes eleccions per saber qui és el guanyador, no s’ho hauria cregut. El sol fet que tots els que s’aixopluguen sota el paraigua de DA s’hagin hagut d’unir –empassant-se la bilis, renunciant al caràcter forjat durant anys i panys– per poder-los desbancar del poder ja és un triomf per a Bartumeu i els socialdemòcrates.

Qui digui que a la política ja no hi ha lloc per a l’èpica, no coneix Andorra. Al PS avui podrien recitar el monòleg d’Enric V quan Westmoreland lamenta no tenir més soldats per lluitar contra els francesos: «Si hem de morir, la nostra pàtria no necessita perdre més soldats. I si hem de viure, com menys serem més gran serà l’honor rebut. Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més! [...] No voldria perdre aquest honor tan gran, com el que em sembla que em trauria un home més, ni a canvi de més altes esperances. Ah, no en vulgueu cap més! Més aviat digueu al meu exèrcit que qui no tingui ànim per aquesta batalla que se’n vagi, i que tingui un salconduit, i, a la bossa, diners per al viatge. No volem pas morir amb la companyia de qui té por de morir al nostre costat». I si Bartumeu, com Enric V, s’alça amb la victòria haurà de recordar les paraules finals de l’obra: «Que els nostres juraments es guardin. I que siguem pròspers».

dilluns, 17 de gener del 2011

'Nulla ethica sine aesthetica'

Cada dia que passa queda menys per a les eleccions anticipades –no sabem quant, però queda menys– i el centredreta continua immers en el debat sobre el vell Partit Liberal i el nou Partit Reformista. Ara bé, durant els darrers mesos hi ha hagut una evolució, com a mínim en el discurs públic. Fa un any la discussió era d'un caire inequívocament bizantí: que si fusió de les parts de CR, que si dissolució d'un partit en l'altre, que si naixement d'un nou partit prèvia extinció de les parts que l'integren... tot plegat prenia un rumb digne d'acabar en una reedició del Concili de Nicea. Ara les coses han canviat i el debat és molt més pragmàtic: només es parla de diners.

Els que som de naturalesa càndida no podem deixar de sorprendre'ns. M'agradaria que el debat es centrés en idees i projectes, però ja fa temps que tinc assumit que això no serà així. Ara bé, pensava que la discussió acabaria passant pel de sempre: per egos mal digerits, per afinitats i animadversions purament personals, per la defensa d'interessos sectorials, per l'inevitable parroquialisme... però que tot plegat acabés girant al voltant de 200.000 miserables euros, això sí que no m'ho esperava. Ja ho dic, que n'hi ha que som de naturalesa càndida.

De fet, el Partit Liberal fa temps que sembla més una confraria que un partit; una confraria els membres de la qual es troben de tant en tant per repetir un ritual: el de dir que es tornaran a reunir per designar una comissió que triï les persones adequades per anar preparant una altra reunió en la qual potser es decidirà convocar un congrés per dirimir el futur del partit. ¿Ho han entès? Jo tampoc, i això que he intentat simplificar-ho per no avorrir més del compte. I resulta que els principals responsables d'aquests meandres infinits, d'aquesta retòrica buida, d'aquest marejar la perdiu, són els que s'autoproclamen defensors a ultrança de les sigles liberals i nostàlgics d'aquells dies daurats en què el PLA era hegemònic. ¿I així el dignifiquen? ¿Reduint la història d'un partit que va governar durant tres lustres a una mera qüestió de diners?

I és que el debat no deixa de tenir un punt paradoxal: perquè bona part dels que voldrien que el Partit Reformista assumís el deute del Partit Liberal són els que es resisteixen a peu i a cavall a dissoldre aquest últim. Si no el volen dissoldre ¿per què una altra formació hauria d'assumir-ne el deute? ¿O és que potser aspiren a què els reformistes paguin els 200.000 euros –hi ha qui diu que són més– i a sobre hagin de competir contra el Partit Liberal? Si Ladislau Baró i els centristes accepten això començarem a comprendre per què fa tants anys que no toquen poder.

De fet, al PRA fa temps que s'ho veuen venir i temen el pitjor: que assumeixin el deute del PLA i només rebin una part molt minsa de la seva militància. Certament, fer que el PRA assumeixi el deute del PLA és la millor manera de desincentivar la reconversió de militants liberals en militants reformistes. Per això Enric Casadevall –que encara té, formalment, un peu a cada costat– insistia aquest cap de setmana –no sabria dir si abans o després de tastar l'escudella de Sant Antoni– que el PRA només assumiria el deute del PLA si rebia una important remesa de militants liberals.

Per discutir la qüestió podrien crear un d'aquests comitès d'enllaç que han regit els designis de la Coalició Reformista els últims dos anys... Però no, mirin, les coses no es fan així. Que els liberals –tots– es facin càrrec del seu deute, dissolguin el partit i després vagin on vulguin. Que el nou Partit Reformista neixi assumint el deute del PLA és el pitjor dels començaments i des del punt de vista semiòtic és demolidor. Des de les eleccions del 2009 estàvem pendents de veure si la reconversió del centredreta era real o una simple operació de maquillatge. Doncs bé, assumir el deute del PLA seria prescindir fins i tot del maquillatge.

¿I si el PLA no es vol dissoldre? ¿I si hi ha un grup de militants liberals irreductibles? Aleshores parlar del deute és un hors-sujet. És perfectament lícit i comprensible no voler dissoldre el Partit Liberal, com també ho és voler crear el Partit Reformista. També és lícit voler mantenir CR, però estratègicament no s'aguanta per enlloc: Voler recuperar els dies daurats del PLA –del primer partit estructurat i present a totes les parròquies de la història constitucional d'Andorra– amb una amalgama de partits, protopartits, grupuscles parroquials i elements no alineats no té ni cap ni peus. Més enllà de les ideologies, de les afinitats i dels personalismes, l'únic raonable és estructurar l'espectre polític en partits democràticament estructurats... i que cadascú pagui els seus deutes.

Ben mirat, allò que els reformistes deicideixin sobre el deute del PLA tampoc no hauria d'inquietar-nos: si estan disposats a pagar la factura de tres lustres d'orgia després d'haver guardat la més estricta castedat, per ells faran, potser aspiren a entrar al martirologi. El que sí que em preocupa és la naturalitat amb què es reconeix que el gran escull, el problema últim, són els diners. Cada cop que acaba una de les cícliques reunions de l'executiva liberal el president del partit, Enric Pujal, ens recorda que hi ha un deute pendent. No dic que aquestes coses no figurin a l'ordre del dia de molts partits que es fan i es desfan, però no cal explicar-ho tot i recordar-ho cada dos per tres. La transparència, com totes les virtuts, es troba en un punt mig; si és excessiva s'anomena obscenitat, i aleshores és un vici.

Ja m'imagino que això del deute els preocupa molt, però ¿no podrien dissimular una mica? Em sembla que va ser Jon Elster qui va encunyar aquella expressió de la força civilitzadora de la hipocresia. No estaria de més fer-la servir en aquest cas, perquè aquesta sinceritat a l'hora de reconèixer que tot es redueix a diners és perillosa: la sinceritat és massa sovint l'avantcambra de la justificació, el preludi de la complaença i la insinuació de l'orgull. Si es continua fent ostentació pública d'aquesta discussió reduïda a una qüestió de diners, aviat el que era obscè ens semblarà normal i la degeneració moral estarà servida.