diumenge, 3 d’abril de 2011

«Obriu pas al factòtum de la ciutat!»

Toni Martí segons Beaumarchais

Les casualitats no existeixen i que Toni Martí sigui fill d’un barber no és un caprici de la Fortuna, no és un simple accident. El candidat de Demòcrates per Andorra és arquitecte, però té molta més gràcia pensar en ell com a barber. És el perfecte Fígaro, protagonista de la trilogia teatral escrita entre 1772 i 1792 per Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais, el més cèlebre dels deixebles de Voltaire. Trilogia que Mozart i Rossini van portar als escenaris d’òpera... només parcialment. Com si el destí dels barbers fos sempre el mateix, Martí ha seguit les passes de Fígaro.

«Largo al factotum della città!» –«obriu pas al factòtum de la ciutat!»– canta Fígaro a El barber de Sevilla, la primera part de la trilogia de Beaumarchais musicada per Rossini el 1816. Es tracta de l’antic criat del comte d’Almaviva que ha muntat la seva pròpia barberia a Sevilla i el seu antic senyor ve a demanar-li un favor: que l’ajudi a conquerir a la bella Rosina, per convertir-la en la seva esposa. I Fígaro, és clar, s’hi presta encantat: ell és el factòtum de la ciutat, expert en aquest tipus de treballs. I la bella Rosina es deixa raptar amb una facilitat sorprenent... gairebé sospitosa. Doncs bé, el nostre Fígaro d’Escaldes també va ser el factòtum de mitja Andorra durant molt temps, durant l’època daurada de les majories absolutes liberals, i va raptar tantes Rosines com va poder... i més i tot.

Toni Martí era el factòtum dels vots, de l’estratègia, de les conspiracions polítiques... i, tot i que la majoria de prohoms del PLA van anar caient en desgràcia, ell va resistir. I va resistir perquè hi havia una cosa que el situava per damunt de la resta, per sobre de tots els grans senyors als quals ell feia de factòtum. A Martí no el movia l’interès personal, ni les ganes d’omplir-se les butxaques, ni el fet de tenir poder sobre altres persones, ni la necessitat de mantenir uns privilegis de classe. No, en el fons a ell el movia la mera satisfacció de saber-se el factòtum de la ciutat: l’orgull professional, la vocació. Heus ací valors indiscutiblement burgesos i representats a la perfecció per Fígaro i pel mateix Beaumarchais en un segle XVIII en què la noblesa ja havia perdut tots els seus valors.

Però arriba un moment en què l’orgull professional i la vocació no són suficients, en què les aspiracions del factòtum xoquen amb els interessos dels senyors. I els senyors fan saber al factòtum que potser ja n’hi ha prou de creure-s’ho tant. I aquí ja no estem en la primera part de la trilogia de Beaumarchais, sinó en la segona, Les noces de Fígaro, adaptades pel libretista Lorenzo Da Ponte i musicades per Mozart el 1786. La història ens explica que Fígaro ha tornat a entrar al servei del comte d’Almaviva i, cansat ja de buscar Rosines per al seu senyor, en vol una per a ell, i planeja casar-se amb la donzella de la comtessa, Susanna. Però el comte, que ja està cansat de la comtessa Rosina, també està interessat per Susanna i, per un moment, es vol oblidar del despotisme il·lustrat i exercir el dret de de cuixa sobre la núvia. Fígaro ho descobreix i, ajudat per Susanna i la comtessa, ordeix una trama contra el comte que acaba ridiculitzat i vençut pel seu criat.

«Noblesa, béns, posició i mèrits... ¿què és el que vos heu fet per arribar a aconseguir tot això? Us heu pres la molèstia d’haver nascut, res més», recitava el Fígaro de Beaumarchais als escenaris de París a mitjan la dècada de 1780. ¡Molt cecs devien ser els nobles francesos per no veure el que els cauria a sobre d’un moment a l’altre! Alguns ecos d’aquesta frase de Fígaro van ressonar a mitjan la dècada de 1990 a la Casa de la Vall. Era el president del Grup Liberal, Toni Martí, que clamava contra la posició de privilegi d’algunes famílies en relació al lucratiu negoci del tabac. Allà es va començar a veure que el factòtum podia donar problemes.

El 2003 Martí va abandonar el Consell i es va batre contra l’etern rival a les comunals guanyant per un marge molt estret de vots. El pas pel Comú, el contacte amb els problemes reals i l’ambició personal el van anar distanciant de la cúpula del Partit Liberal. El factòtum, el fill del barber, treia pit davant els fills dels banquers i dels grans propietaris... i se’n sortia, perquè ningú no s’atrevia a discutir-li el seu feu d’Escaldes-Engordany. Va ser aleshores que es va produir la seva –molt ben rendibilitzada, per cert– caiguda del cavall. D’haver estat un ferm defensor de l’ordre preconstitucional, va passar a defensar l’Estat per damunt de les parròquies i la supremacia de l’interès general, talment com si fos un alumne avantatjat d’Òscar Ribas i Jaume Bartumeu. Els senyors observaven incrèduls com el factòtum es passava a les tesis de l’altra facció.

En certa manera, la història de Toni Martí és la història d’una incomoditat de classe, d’una incomoditat ideològica. Es va passar anys i panys alineat amb els sectors més conservadors, però a la sang li bullia la militància republicana i esquerranosa del seu pare. Si li demanaven un ídol polític no dubtava a donar el nom de Salvador Allende i fins i tot diuen que en privat reconeixia certa simpatia per algunes actituds insubmises d’Hugo Chávez o Evo Morales. Això als liberals no els inquietava, al capdavall Marc Forné havia complert un vell somni en saludar efusivament Fidel Castro i a les Valls ningú no va posar el crit al Cel. Andorra és un país de llibertats que ha acollit refugiats de tots els colors i ningú no es fica en les preferències polítiques que hom tingui més enllà del riu Runer, sempre i quan de portes endins s’estigui pel que s’ha d’estar.

Però en el cas de Martí el malestar i la consciència pesaven massa i el 2007 va dir prou: va abandonar les files del PLA i, aquí sí, va veure satisfet el seu orgull burgès en arrasar a les eleccions comunals d’Escaldes-Engordany aquell desembre. Mai un cònsol en la història d’Andorra ha arreplegat tants vots com va obtenir Toni Martí aquell 2 de desembre. Fígaro obtenia la victòria amb totes les de la llei i perseverava en la seva croada contra el parroquialisme i el conservadurisme. En certa manera, Martí no és tan diferent de Bartumeu, però durant molts anys –masses– ha estat representant un paper que no tocava. I aquí ve el dubte: ¿el paper el feia abans o el fa ara?

El sentit comú ens diria que si les dues primeres parts de la trilogia de Beaumarchais ens han donat una explicació raonable, la resposta a aquest darrer enigma deu estar a la tercera part, La mare culpable, molt menys coneguda que les dues precedents. En aquesta tercera part els Almaviva tornen a necessitar l’ajuda de Fígaro i Susanna per solucionar tota una sèrie d’embolics sorgits dels fills il·legítims del comte i de la comtessa. I Fígaro, que havia comprat la seva llibertat a base de tenacitat i astúcia, torna a ajudar els seus antics senyors. I això, talment com s’esdevé amb la constitució de Demòcrates per Andorra, no resol l’enigma, sinó que n’obre un altre: ¿el factòtum torna a posar-se al servei dels senyors o són els senyors els que –potser sense saber-ho– s’han posat al servei del factòtum? «Ah, bravo Figaro, bravo, bravissimo, bravo! Fortunatissimo per verità!», canta el barbiere de Rossini. Pur orgull burgès.

Cap comentari:

Publica un comentari