L'ideal tràgic de la política I

D'entre tots els polítics que juguen a la Lliga nacional, només n'hi ha tres que tinguin altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. El cap de Govern de la Constitució i el seus dos -en certa manera- deixebles polítics. Dimarts Bartumeu reconeixia que Ribas li havia ensenyat el que era la responsabilitat d'Estat i Baró podria reconèixer això i segurament més. Fa gairebé 20 anys Bartumeu va ser l'aposta arriscada de Ribas: l'antic militant de Bandera Roja convertit en ministre de Finances d'un país clarament conservador. Baró, que va heretar l'empremta britànica del mestre, es va anar perfilant com el delfí.

Aprovada la Constitució començava un futur prometedor per aquells que l'havien fet possible. Però el bloc constitucional es va trencar, el país va anar a unes eleccions que van donar un Consell molt fragmentat. El nou Govern Ribas naixia feble i inestable. En un any el Consell li retirava la confiança donant pas a més de 14 anys governats pels liberals, molts dels quals havien posat pals a les rodes al procés constituent. Les cròniques de l'època -i cal tenir en compte que a l'època no hi havia tants cronistes ni tan diversos com ara- diuen que va ser Bartumeu qui més va fer per la caiguda del Govern i d'aquí neixen no poques de les moltes passions que aquest nom ha aixecat i aixecarà en la política d'aquest país.

Sigui certa o no aquesta versió, l'evident és que l'ara cap de Govern no en podia tenir prou amb la democràcia cristiana de Ribas. Havia d'anar més enllà, era el seu destí tràgic ¿i 14 anys d'oposició començant gairebé de zero no són prova prou dura per a la voluntat?

Baró es va quedar aguantant el malmès grup de Ribas a la Casa de la Vall. Va intentar refer el centre polític una vegada i una altra, però les tensions a dreta i esquerra ho van impedir. Ara, 15 anys més tard d'aquella qüestió de confiança, es tornen a trobar: Bartumeu és cap de Govern amb un Pressupost quasi bloquejat. Baró és el número dos d'una oposició que ell voldria assenyada, formada amb els liberals -arxirivals de Ribas- i els últims vestigis del centre. I Ribas, reconeguda autoritat moral per gran part de l'arc polític, va donar suport a una plataforma que havia de ser la frontissa, però que actua com un ariet.

Ribas diu que la situació actual li recorda al "boicot al pressupost" que ell mateix va viure el 1991: El 17 de desembre declarava al Diari d'Andorra que entenia els arguments d'ApC per oposar-se als comptes de l'Estat, però que rebutjava la posició dels reformistes. En certa manera, Ribas comminaBaró i els seus a buscar l'acord, a desbloquejar la situació, perquè Andorra està en un estat crític i Bartumeu, al capdavall, ha guanyat les eleccions i té la determinació de fer les reformes que tots tres han preconitzat des de sempre. Això amb una mà, mentre amb l'altra continua clamant pel Govern d'unitat, demanda que sembla més adreçada a Bartumeu.

Amb aquests elements damunt la taula, Shakespeare hauria salivat de valent. El dilema tràgic és brutal: Baró és a les escales del Senat, sota l'estàtua de Pompeu, al mateix lloc on el seu mestre va caure definitivament ara fa 15 anys, té a les mans la mateixa daga que van empunyar Bartumeu i tants altres. Davant seu hi ha un cap de Govern amb 14 consellers i un Pressupost bloquejat. I aquell que va caure allà mateix ara fa 15 anys li demana que no utilitzi la daga perquè Andorra està per sobre de tots ells. Sobre l'escena plana la sospita que potser la història no ens ha dit tota la veritat: que Brutus, el fill més estimat en la vida i en la mort de Cèsar, no el va matar, sinó que el va fer immortal. I amb aquesta sospita al cor caldrà prendre la decisió sobre si val la pena repetir la història o no.

Veient la baixesa intel·lectual i moral de la política espanyola, la gesticulació efectista i vàcua de la política francesa, ¡quina reverberació de les eternes passions de l'univers, quina grandesa espiritual en un país tan petit! ¿I el desenllaç? El desenllaç és una qüestió política i jo estava parlant de poesia.

CR + ApC = nas de Cleòpatra

"Si el nas de Cleòpatra hagués estat més curt, avui tot el món seria diferent", deia Pascal, i el savi francès deu estar satisfet de veure com a Andorra hi ha tot un seguit de persones que tenen el temps, la paciència i la voluntat suficients per imaginar què hagués passat si el nas de l'última reina de l'alt i el baix Egipte hagués estat un nas qualsevol. I no només s'imaginen tots aquests mons que podrien haver estat, però que no són, sinó que sobre ells fonamenten les més altisonants argumentacions i arriben a conclusions que consideren inapel.lables. Obliden, però, que tot és apel.lable, tot és discutible, excepte que el nas de Cleòpatra era el que era i que el món és el que és.

Tot va començar com un murmuri l'endemà de les eleccions i ràpidament la fal.lera es va anar estenent fins que ara ja hi ha un bon nombre de polítics d'aquest país disposats a mesurar la protuberància nasal de la faraona i a especular sobre tots els mons possibles. Jo, posats a mesurar, a Cleòpatra potser li mesuraria una altra cosa. Però bé, el cas és que cada cop són més nombroses les veus que, des del centredreta, ens recorden cada dia que Andorra no és d'esquerres perquè el PS només té el 45,03% dels vots --el 48,2% de vots d'esquerres si hi sumem els dels Verds-- i que, per tant, si la Coalició Reformista i Andorra pel Canvi haguessin concorregut plegades als comicis, els socialdemòcrates estarien condemnats a l'oposició.

Que Andorra no és d'esquerres és un fet plausible només si acceptem com a premissa que CR i ApC --que junts sumen el 51,2% dels vots-- són partits de dretes. Fins aquí, res a objectar. Ara bé, argumentar que CR i ApC units haurien guanyat les eleccions i haurien deixat el PS a l'oposició és com creure que si el nas de Cleòpatra hagués estat més curt, Roma no hauria estat un imperi i Egipte s'hauria expandit per la Mediterrània. Sabem que si el nas hagués estat un nas normal i que si CR i ApC haguessin anat junts, la història seria diferent, però concloure com de diferent hauria estat la història és una pura i simple especulació.

Perquè, posats a especular, també podríem afirmar que, si CR i ApC haguessin anat units, el resultat no hauria estat la suma de tots dos. ¿Podrien haver mantingut Ordino en mans conservadores? Potser sí, però també m'hagués agradat veure qui integrava la llista parroquial, per exemple. Especulem més: ¿algú creu que algunes persones o partits que han donat suport a ApC a Encamp, a Sant Julià i a Escaldes haurien donat suport a unes llistes amb notable presència liberal? ¿Algú pensa que els resultats de París a Encamp i d'Aleix a Escaldes són obra i mèrit exclusiu de la dreta?

Davant de totes les especulacions que menen a la conclusió que la dreta unida mai no serà vençuda tinc la mateixa sensació que quan, durant la darrera legislatura, escoltava aquells que ens recordaven que els vots nacionals de PS i Renovació Democràtica el 2005 van superar els del PLA. ¿I? ¿Anaven separats, oi? No sabem què hauria passat si haguessin anat junts, potser la gent que va votar Garcia no hagués votat Bartumeu... o sí, i a més potser haguessin atret més sufragis gràcies a l'efecte del vot útil.

Els mons possibles són infinits, però la realitat només és una: el PS ha guanyat les eleccions amb el 45,03% dels vots, seguit de CR, amb el 32,34% i d'ApC, amb el 18,86%. No hi ha majoria absoluta i si algú pensa que CR i ApC han de fer front comú contra els socialdemòcrates que ho digui, hi té tot el dret, però que no ho argumenti amb el conte de la lletera.

Basar les nostres conclusions, els nostres arguments i els nostres càlculs enel que podria haver passat si... és argumentar amb contrafàctics, un mètode ja de per si arriscat en el camp de les ciències exactes i naturals i del tot inadmissible en el camp de les ciències socials, i la política té molt poc a veure amb les matemàtiques. En política, com en totes les ciències socials, no es pot alterar una variable i pretendre mantenir la resta de variables constants. I no ho dic jo, ho diu Stuart Mill que, per cert, és un dels pares del pensament liberal. I això, alterar una variable i exigir que la resta de variables es quedin exactament igual, és el que fan tots aquells que diuen que el 26 d'abril del 2009 l'esquerra hauria perdut les eleccions si CR i ApC haguessin anat de bracet. Obvien, a més, que el 26 d'abril del 2009 ja no tornarà, de la mateixa manera que Cleòpatra no tornarà a néixer. Això sí, si tornés a néixer ho faria amb el mateix nas perquè, si no, ja no seria Cleòpatra.

Argumentar amb contrafàctics no solament és dolent de portes enfora, sinó que també pot ser perjudicial de portes endins. Quan el centredreta fia el seu futur en els resultats ignorats d'una unió no assajada està cometent un greu error, perquè l'important no és guanyar les eleccions, sinó tenir una majoria social. Una majoria social que des del centredreta es reivindica a totes les parròquies amb l'excepció d'Andorra la Vella. I jo aquí em permeto posar en dubte que els resultats de les llistes parroquials d'ApC d'Escaldes i Encamp siguin patrimoni de la dreta. El 2005, amb només dues llistes territorials, l'Alternativa va guanyar en aquestes dues parròquies. I ¿què s'ha fet en aquests quatre anys des del Govern liberal per recuperar aquesta majoria social? ¿Què s'ha fet per evitar que el PS aconseguís els 14 vots que li van faltar per fer el sorpasso a Ordino fa quatre anys?

És aquesta la reflexió que, en la meva modesta opinió, el centredreta hauria de fer. I em consta que ja n'hi ha que l'estan fent perquè un partit que aspira a governar ha d'aspirar a tenir la majoria social, també a Andorra la Vella. Si analitzem les majories absolutes liberals de 1997 i 2001, veurem que Canillo i Ordino, per exemple, eren la cirereta del pastís de la victòria, un pastís cuinat a la capital i Escaldes, tal com no podia ser d'una altra manera.

I entre els que, des del centredreta, fan aquesta reflexió, també n'hi ha que han arribat a la conclusió que si CR i ApC es fusionessin naixeria automàticament un tercer partit. Això també és, és clar, pura especulació, però és que pensar que CR i ApC es poden unir, especialment a Ordino, és com creure que Octavi August i Marc Antoni podien haver fet les paus i que Roma podia tenir dos cèsars. Potser si Cleòpatra s'hagués avingut alménage a trois... Tal vegada la qüestió rau en el fet que els encants de Cleòpatra no residien en el seu nas i mentre alguns s'entretenen a mesurar-lo i a pensar què hagués passat si hagués estat un centímetre més curt, els altres guanyen les eleccions.

La pizza reformista

Algun dia algú hauria de fer una tesi doctoral, en el cas que no s’hagi fet encara perquè se’n fan a partir dels assumptes més diversos, sobre la relació existent entre la política i els sopars. Podríem remuntar-nos al famós souper entre Fouché i Tayllerand pocs dies després de la desfeta de Waterloo el 1815 per decidir el futur polític de França o la trobada, més informal, de Tony Blair i Gordon Brown el 1995 en una pizzeria d’Islington, al nord de Londres, per repartir-se el poder davant la imminent caiguda del thatcherisme. Podríem remuntar-nos-hi, però no caldrà, perquè la política andorrana també està farcida de sopars i soparets, com ho demostra l’aparició i desaparició de les nombroses vies polítiques.

Deu ser per tot plegat que un improvisat sopar a la redacció de EL PERIÒDIC diumenge al vespre, mentre esperàvem a que liberals i centristes es posessin d’acord sobre la Coalició Reformista, va acabar convertit en una metàfora del procés viscut en els darrers dies, mentre es tancaven les llistes electorals. El cas és que, veient que PLA i Nou Centre trigarien a posar-se d’acord, vam optar per demanar unes pizzes, com s’ha fet sempre a la redacció en aquests casos. Diguem, doncs, que hi havia consens per encarregar unes pizzes. Aleshores, però, algú es va desmarcar dient que no valia la pena encarregar-les i que amb uns entrepans de la cafeteria més propera ja passàvem. Davant d’això, alguns dels que portaven temps apostant per les pizzes es van passar als entrepans. Per uns moments va semblar que els partidaris dels entrepans serien majoria i que els que volien pizza amb prou feines serien suficients com per fer una comanda amb cara i ulls. El debat, servit.

Es va desfermar aleshores una discussió entre partidaris de pizzes i partidaris d’entrepans i entre si cadascú havia d’anar per lliure o si era millor demanar el mateix per a tothom. També hi havia qui aprofitava la confusió per intentar convèncer algun sector que el millor era encarregar pollastre, menjar xinès o qualsevol altre extravagància. Va ser aleshores quan la via dels entrepans, amb què alguns havien somiat durant molt temps ja que en aquest tipus de sopars a la feina sempre demanem pizzes, va començar a desinflar-se. Algú va dir que els entrepans de la cafeteria en qüestió estaven molt mitificats, però que no n’hi havia per a tant, com passa potser també amb alguna generació de la política andorrana excessivament mitificada pels mitjans de comunicació.

Tornant a la redacció, el que passava era que els partidaris dels entrepans estaven en clara minoria i, veient les seves expectatives, es van avenir a menjar pizza. Això sí, vam decidir que a les pizzes les anomenaríem discos de farina de blat coberts de diferents ingredients segons els gustos, és a dir, segons les parròquies. Però vaja, que amb independència de la nomenclatura reformista seguíem menjant el mateix.

Algú podria pensar que, un cop arribats a aquest punt, ja no hi hauria més discussions: es feia una plataforma pro pizza i punt. Però, res més lluny de la realitat, les discussions tot just acabaven de començar, perquè ara calia triar els tipus de pizza i qui es menjava cada tipus i amb qui se’l menjava. Calia conciliar mides i gustos amb necessitats fisiològiques… i tenir-ho enllestit en poc temps. N’hi va haver que de seguida es van posar d’acord, alguns per tenir poc marge de tria i altres perquè en tenien molt, com els liberals d’Encamp i Sant Julià, vaja. Altres, com a Escaldes, van apostar per una pizza de gust exòtic, renovadora, per intentar acostar-se a algú altre que feia temps que havia deixat de menjar pizza per passar-se a la dieta zen i ja mai no es quedava a sopar a la redacció. També n’hi havia que no entenien perquè havien de consensuar la tria de la pizza amb els expartidaris de l’entrepà quan ells sols, tots solets, tenien prou gana per menjar-se’n una de sencera, aquests serien equiparables al PLA de Canillo. Pel que fa a Ordino, estaria representat a la nostra metàfora amb un sector de persones disposada a transigir en el tipus de pizza per evitar trencar el consens, sempre i quan els deixessin menjar alguna cosa, és clar. Al bellmig de tots hi havia aquells que, emulant a Nou Centre, amagaven amb tornar als entrepans si no hi havia consens sobre les pizzes, però mai vam patir realment per les seves amenaces.

A la nostra variopinta redacció també hi havia gent que no es podria identificar amb cap sector del PLA o Nou Centre, sinó de la resta de partits. Uns, com Andorra pel Canvi, ja tenien triada la seva pizza i sabien que no es quedarien sense sopar, però estaven molt atents a les desavinences dels altres per veure si, per casualitat, podien acabar-se quedant amb un tros de quatre formatges o, més aviat de capricciosa, amb el qual inicialment no comptaven. Altres, com el PS, ja venien sopats de casa, això sí, seguien gairebé tots la mateixa dieta, i molt rigorosa, per cert. Uns pocs portaven el sopar en una carmanyola, emulant metafòricament als Verds. Quan ja estava a punt d’arribar el repartidor, algú va treure sorpresivament un tros de truita de patates amagada en un calaix i es va donar per servit, igual que UNP. Veient tanta confusió algú va optar per la tàctica Pintat i ens va dir: “Feu el que vulgueu, jo me’n vaig a fer unes tapes”.

Ah! Gairebé se m’oblida: poc abans que comencés el congrés del PLA va arribar finalment el repartidor. A banda de les pizzes portava begudes: coca-cola i lambrusco per a tothom. La persona que havia fet la comanda ho havia decidit així, sense ni tan sols consultar-ho i ja no hi havia canvi possible: si ho vols bé, i si no, també. Doncs bé, això és precisament el que ha fet l’ACO. Bé, independents d’Ordino en diuen ara, i tan independents…

"O ho fem nosaltres o ens ho donaran fet"

Fa més o menys un any, amb motiu de la preparació d'un número especial sobre els 15 anys de la Constitució, vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar alguns dels protagonistes d'aquell moment, molts d'ells ja retirats de la primera línia política. Una d'aquelles trobades va ser amb un polític que va tenir un càrrec força rellevant en la primera etapa del procés constituent i amb qui vaig intercanviar alguna opinió sobre el grau de desenvolupament de la Carta Magna.

Aquest polític de què parlo, que anys després va entrar en un partit de centreesquerra en el qual ara ja no milita, es va mostrar força crític per la restrictiva interpretació que en aquests 15 anys s'havia donat a la part social de la Constitució. Ell, m'explicava, no havia acabat d'entendre mai la por d'alguns als sindicats, a la negociació col·lectiva i als drets laborals, una por que ja s'havia posat de manifest durant la redacció de la Carta Magna. Una por que, amb independència dels colors polítics, era incomprensible des d'un punt de vista pragmàtic.

Més enllà de les ideologies, hi ha canvis que, si no es fan de manera voluntària, acaben venint imposats per l'imparable ritme dels esdeveniments. Intentar frenar la història és debades, tal com també ho és intentar accelerar-la. Tot el que ens és permès de fer és modular-la mentre ens adaptem a ella el millor que puguem. "Als que són reticents als canvis jo sempre els he dit que hi ha coses que, o ens les fem nosaltres, o ens les donaran fetes", deia el veterà polític. És més, quan és un mateix qui fa els canvis, pot decidir el ritme, les formes, els límits i fins i tot pot aprendre dels errors d'aquells que l'han precedit. Només sota aquestes circumstàncies es pot trobar el delicat equilibri entre la conservació de les peculiraritats i l'abolició dels anacronismes.

Però quan els canvis vénen imposats per la pressió, la necessitat o totes dues coses, és difícil que hom pugui controlar-los i el resultat no acostuma a ser tan òptim. L'exemple màxim el tenim en els processos de revolcuió i reacció, que sovint són més un obstacle que una ajuda per a l'evolució.

Des d'aquella entrevista he pensat força sovint en l'expressió "o ho fem noaltres o ens ho donaran fet". Ho vaig pensar quan, des del consens i el diàleg, es va aprovar la reforma de la CASS, la tardor passada, ja que es va poder adaptar la llei a les necessitats socials sense haver d'esperar a que aquestes fossin tan imperioses que obliguessin a fer el procés de pressa i corrent.

L'expressió en qüestió va tornar a venir-me al pensament quan, no fa gaire, es va recordar la tristament famosa crisi del tabac amb Espanya de final dels 90. I en aquest cas ho vaig recordar per a mal, no per a bé, ja que va caldre esperar a tenir la Guàrdia Civil apostada a la Farga de Moles per començar a adoptar una actitud responsable.

Les declaracions del president francès i copríncep, Nicolas Sarkozy, la setmana passada dient que volia revisar les relacions amb Andorra es podrien llegir en un sentit similar als moviments realitzats per Espanya durant el punt àlgid de la crisi del tabac, per bé que aquest assumpte que ara ens ocupa és força més transcendental.

Les reformes han quedat ajornades durant massa temps, el ritme ha estat massa lent i ara tothom a córrer perquè els canvis s'estan precipitant a arreu. Segurament, el mateix que podríem imputar a Andorra seria aplicable a San Marino, a Mònaco, a Liechtenstein i, fins i tot, a Luxemburg o a Suïssa. Amb dues diferències, però: la primera, que el Principat no ha tret tan profit com els altres de la seva condició de paradís fiscal, no s'ha aprofitat com els altres, podríem dir; la segona, que entre els països posats ara en entredit hi ha Luxemburg (que està sota el paraigua de la Unió Europea), Mònaco (que és vist amb més benevolència que Andorra per França, segons es desprèn de les paraules de Sarkozy) i Suïssa (que té força per si mateixa). Andorra, en canvi, està bastant més sola i això l'obliga, més que mai, a avançar-se als esdeveniments i a fer les coses per ella mateixa abans que vinguin importades. I aquesta és la predisposició que avui tothom hauria de mostrar davant el representant del copríncep, Christian Frémont.

Per tot plegat, en els últims dies he tornat a recordar l'advertència d'aquell polític del període constituent. "O ho fem nosaltres o ens ho donaran fet". Doncs potser és per això que, malgrat les bones paraules i les formes diplomàtiques de què els uns i els altres faran gala, ve avui el senyor Frémont.