dissabte, 26 de desembre de 2009

L'ideal tràgic de la política I

D'entre tots els polítics que juguen a la Lliga nacional, només n'hi ha tres que tinguin altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. El cap de Govern de la Constitució i el seus dos -en certa manera- deixebles polítics. Dimarts Bartumeu reconeixia que Ribas li havia ensenyat el que era la responsabilitat d'Estat i Baró podria reconèixer això i segurament més. Fa gairebé 20 anys Bartumeu va ser l'aposta arriscada de Ribas: l'antic militant de Bandera Roja convertit en ministre de Finances d'un país clarament conservador. Baró, que va heretar l'empremta britànica del mestre, es va anar perfilant com el delfí.


Aprovada la Constitució començava un futur prometedor per aquells que l'havien fet possible. Però el bloc constitucional es va trencar, el país va anar a unes eleccions que van donar un Consell molt fragmentat. El nou Govern Ribas naixia feble i inestable. En un any el Consell li retirava la confiança donant pas a més de 14 anys governats pels liberals, molts dels quals havien posat pals a les rodes al procés constituent. Les cròniques de l'època -i cal tenir en compte que a l'època no hi havia tants cronistes ni tan diversos com ara- diuen que va ser Bartumeu qui més va fer per la caiguda del Govern i d'aquí neixen no poques de les moltes passions que aquest nom ha aixecat i aixecarà en la política d'aquest país.

Sigui certa o no aquesta versió, l'evident és que l'ara cap de Govern no en podia tenir prou amb la democràcia cristiana de Ribas. Havia d'anar més enllà, era el seu destí tràgic ¿i 14 anys d'oposició començant gairebé de zero no són prova prou dura per a la voluntat?

Baró es va quedar aguantant el malmès grup de Ribas a la Casa de la Vall. Va intentar refer el centre polític una vegada i una altra, però les tensions a dreta i esquerra ho van impedir. Ara, 15 anys més tard d'aquella qüestió de confiança, es tornen a trobar: Bartumeu és cap de Govern amb un Pressupost quasi bloquejat. Baró és el número dos d'una oposició que ell voldria assenyada, formada amb els liberals -arxirivals de Ribas- i els últims vestigis del centre. I Ribas, reconeguda autoritat moral per gran part de l'arc polític, va donar suport a una plataforma que havia de ser la frontissa, però que actua com un ariet.

Ribas diu que la situació actual li recorda al "boicot al pressupost" que ell mateix va viure el 1991: El 17 de desembre declarava al Diari d'Andorra que entenia els arguments d'ApC per oposar-se als comptes de l'Estat, però que rebutjava la posició dels reformistes. En certa manera, Ribas comminaBaró i els seus a buscar l'acord, a desbloquejar la situació, perquè Andorra està en un estat crític i Bartumeu, al capdavall, ha guanyat les eleccions i té la determinació de fer les reformes que tots tres han preconitzat des de sempre. Això amb una mà, mentre amb l'altra continua clamant pel Govern d'unitat, demanda que sembla més adreçada a Bartumeu.

Amb aquests elements damunt la taula, Shakespeare hauria salivat de valent. El dilema tràgic és brutal: Baró és a les escales del Senat, sota l'estàtua de Pompeu, al mateix lloc on el seu mestre va caure definitivament ara fa 15 anys, té a les mans la mateixa daga que van empunyar Bartumeu i tants altres. Davant seu hi ha un cap de Govern amb 14 consellers i un Pressupost bloquejat. I aquell que va caure allà mateix ara fa 15 anys li demana que no utilitzi la daga perquè Andorra està per sobre de tots ells. Sobre l'escena plana la sospita que potser la història no ens ha dit tota la veritat: que Brutus, el fill més estimat en la vida i en la mort de Cèsar, no el va matar, sinó que el va fer immortal. I amb aquesta sospita al cor caldrà prendre la decisió sobre si val la pena repetir la història o no.

Veient la baixesa intel·lectual i moral de la política espanyola, la gesticulació efectista i vàcua de la política francesa, ¡quina reverberació de les eternes passions de l'univers, quina grandesa espiritual en un país tan petit! ¿I el desenllaç? El desenllaç és una qüestió política i jo estava parlant de poesia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada