La setmana passada vaig esbossar les línies principals de la tragèdia que, des de fa gairebé 20 anys, ha condicionat la política andorrana. La necessitat d'unes intenses reformes va propiciar la coincidència de tres personatges polítics amb altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu iLadislau Baró. Tres protagonistes que es tornen a trobar ara, més de tres lustres després de concloure les reformes institucionals, però amb les reformes econòmiques i socials encara pendents.
No ens hem de deixar endur per la força connotativa de les paraules: una tragèdia, en el sentit estricte, no és la debacle sinó l'etern renaixement; no és el trencament, és la recomposició d'allò trencat. En tota tragèdia hi ha quelcom de circular: es parteix d'un ordre primigeni que s'esquinça per donar pas a les tribulacions del caos, totes elles encaminades a la restauració de l'ordre. Un nou ordre que és el primigeni, però que també és diferent.
Per desencadenar la tragèdia, per passar de l'ordre al caos, cal un pecat d'hibris o desmesura. El que ja no és tan evident és que per tornar a l'ordre cal, precisament, perseverar en la hibris i quants més hi participin, millor. Com més caos, més a prop està la restauració de l'ordre primigeni. Com més gran és l'imperi de Dionís, amb més força s'està preparant el retorn d'Apol·lo.
La hibris que a la tragèdia política andorrana tothom ha dit i repetit és la de Bartumeu: la de no conformarse amb la democràcia cristiana de Ribas, la de resistir-se a entrar en dinàmiques de governs d'unitat que ell considera paral·litzants, la de voler ser ell el pilot de l'Andorra constitucional. Ha seguit la seva vocació i el seu destí i els déus només ajuden a aquell que no defalleix mai.
El destí o la vocació de Baró eren ben diferents: perseverar en la línia del partit de centre que sempre havia propugnat Ribas. Amb això, potser sense saber-ho, s'encaminava cap a la seva hibris i, de passada, impedia a Bartumeu culminar la seva. Un excés de mesura també és desmesurat i la mesura de Baró es va tornar desmesura el dia que, constatada la inviabilitat del centre, es va alinear amb els liberals, els arxirivals deRibas, l'altra facció en aquesta llarga partida de güelfs i gibel·lins. Volent perseverar en les lliçons del mestre, va acabar traint-les.
Però la tragèdia estaria incompleta si Ribas no hagués comès també la seva hibris. Afortunadament, ja he dit i repetit que tots tres tenen altura poètica i aquí els pecats estan repartits. El cap de Govern de la Constitució també ha pecat de desmesura. El seu reiterat rebuig pel bipartidisme i la confrontació, la seva insistència en la unitat i la inestabilitat ha culminat en el període més inestable i turbulent des de la caiguda del seu darrer Govern el desembre de 1994.
Sense defallir, Ribas va clamar una vegada i una altra pel Govern d'unitat i per un gran consens previ que el fes possible. Després de molts intents, elconsens previ es va acabar plasmant en una plataforma electoral a la qual ell va donar suport. I ara aquesta plataforma, amb els seus tres consellers, fa trontollar el Govern socialdemòcrata de Bartumeu i descol·loca l'oposició reformista de la qual Baró en forma part. Volent assegurar els fruits del consens Ribas va contribuir a llaurar la llavor de la discòrdia. ¡Quin fat tan advers! És la cruel ironia amb què el destí tracta els herois. I Ribaspersevera en la hibris quan demana als reformistes que posin seny. ¿Per què no ho demana --en públic-- a ApC?
¿Quan, ¡oh déus!, es va canviar el seny per la rauxa, quan de l'harmonia en va néixer el caos, quan la fidelitat va esdevenir traïció? El mateix dia que va començar a aplacar-se l'antic furor per convertir-se en nova virtut. El mateix dia que, complert el seu destí, el fill pròdig va iniciar el camí de tornada. El mateix dia en què la revolució es va bescanviar pel canvi tranquil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada