divendres, 13 de febrer de 2009

"O ho fem nosaltres o ens ho donaran fet"

Fa més o menys un any, amb motiu de la preparació d'un número especial sobre els 15 anys de la Constitució, vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar alguns dels protagonistes d'aquell moment, molts d'ells ja retirats de la primera línia política. Una d'aquelles trobades va ser amb un polític que va tenir un càrrec força rellevant en la primera etapa del procés constituent i amb qui vaig intercanviar alguna opinió sobre el grau de desenvolupament de la Carta Magna.

Aquest polític de què parlo, que anys després va entrar en un partit de centreesquerra en el qual ara ja no milita, es va mostrar força crític per la restrictiva interpretació que en aquests 15 anys s'havia donat a la part social de la Constitució. Ell, m'explicava, no havia acabat d'entendre mai la por d'alguns als sindicats, a la negociació col·lectiva i als drets laborals, una por que ja s'havia posat de manifest durant la redacció de la Carta Magna. Una por que, amb independència dels colors polítics, era incomprensible des d'un punt de vista pragmàtic.

Més enllà de les ideologies, hi ha canvis que, si no es fan de manera voluntària, acaben venint imposats per l'imparable ritme dels esdeveniments. Intentar frenar la història és debades, tal com també ho és intentar accelerar-la. Tot el que ens és permès de fer és modular-la mentre ens adaptem a ella el millor que puguem. "Als que són reticents als canvis jo sempre els he dit que hi ha coses que, o ens les fem nosaltres, o ens les donaran fetes", deia el veterà polític. És més, quan és un mateix qui fa els canvis, pot decidir el ritme, les formes, els límits i fins i tot pot aprendre dels errors d'aquells que l'han precedit. Només sota aquestes circumstàncies es pot trobar el delicat equilibri entre la conservació de les peculiraritats i l'abolició dels anacronismes.

Però quan els canvis vénen imposats per la pressió, la necessitat o totes dues coses, és difícil que hom pugui controlar-los i el resultat no acostuma a ser tan òptim. L'exemple màxim el tenim en els processos de revolcuió i reacció, que sovint són més un obstacle que una ajuda per a l'evolució.

Des d'aquella entrevista he pensat força sovint en l'expressió "o ho fem noaltres o ens ho donaran fet". Ho vaig pensar quan, des del consens i el diàleg, es va aprovar la reforma de la CASS, la tardor passada, ja que es va poder adaptar la llei a les necessitats socials sense haver d'esperar a que aquestes fossin tan imperioses que obliguessin a fer el procés de pressa i corrent.

L'expressió en qüestió va tornar a venir-me al pensament quan, no fa gaire, es va recordar la tristament famosa crisi del tabac amb Espanya de final dels 90. I en aquest cas ho vaig recordar per a mal, no per a bé, ja que va caldre esperar a tenir la Guàrdia Civil apostada a la Farga de Moles per començar a adoptar una actitud responsable.

Les declaracions del president francès i copríncep, Nicolas Sarkozy, la setmana passada dient que volia revisar les relacions amb Andorra es podrien llegir en un sentit similar als moviments realitzats per Espanya durant el punt àlgid de la crisi del tabac, per bé que aquest assumpte que ara ens ocupa és força més transcendental.

Les reformes han quedat ajornades durant massa temps, el ritme ha estat massa lent i ara tothom a córrer perquè els canvis s'estan precipitant a arreu. Segurament, el mateix que podríem imputar a Andorra seria aplicable a San Marino, a Mònaco, a Liechtenstein i, fins i tot, a Luxemburg o a Suïssa. Amb dues diferències, però: la primera, que el Principat no ha tret tan profit com els altres de la seva condició de paradís fiscal, no s'ha aprofitat com els altres, podríem dir; la segona, que entre els països posats ara en entredit hi ha Luxemburg (que està sota el paraigua de la Unió Europea), Mònaco (que és vist amb més benevolència que Andorra per França, segons es desprèn de les paraules de Sarkozy) i Suïssa (que té força per si mateixa). Andorra, en canvi, està bastant més sola i això l'obliga, més que mai, a avançar-se als esdeveniments i a fer les coses per ella mateixa abans que vinguin importades. I aquesta és la predisposició que avui tothom hauria de mostrar davant el representant del copríncep, Christian Frémont.

Per tot plegat, en els últims dies he tornat a recordar l'advertència d'aquell polític del període constituent. "O ho fem nosaltres o ens ho donaran fet". Doncs potser és per això que, malgrat les bones paraules i les formes diplomàtiques de què els uns i els altres faran gala, ve avui el senyor Frémont.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada