dimarts, 10 de març de 2009

La pizza reformista

Algun dia algú hauria de fer una tesi doctoral, en el cas que no s’hagi fet encara perquè se’n fan a partir dels assumptes més diversos, sobre la relació existent entre la política i els sopars. Podríem remuntar-nos al famós souper entre Fouché i Tayllerand pocs dies després de la desfeta de Waterloo el 1815 per decidir el futur polític de França o la trobada, més informal, de Tony Blair i Gordon Brown el 1995 en una pizzeria d’Islington, al nord de Londres, per repartir-se el poder davant la imminent caiguda del thatcherisme. Podríem remuntar-nos-hi, però no caldrà, perquè la política andorrana també està farcida de sopars i soparets, com ho demostra l’aparició i desaparició de les nombroses vies polítiques.

Deu ser per tot plegat que un improvisat sopar a la redacció de EL PERIÒDIC diumenge al vespre, mentre esperàvem a que liberals i centristes es posessin d’acord sobre la Coalició Reformista, va acabar convertit en una metàfora del procés viscut en els darrers dies, mentre es tancaven les llistes electorals. El cas és que, veient que PLA i Nou Centre trigarien a posar-se d’acord, vam optar per demanar unes pizzes, com s’ha fet sempre a la redacció en aquests casos. Diguem, doncs, que hi havia consens per encarregar unes pizzes. Aleshores, però, algú es va desmarcar dient que no valia la pena encarregar-les i que amb uns entrepans de la cafeteria més propera ja passàvem. Davant d’això, alguns dels que portaven temps apostant per les pizzes es van passar als entrepans. Per uns moments va semblar que els partidaris dels entrepans serien majoria i que els que volien pizza amb prou feines serien suficients com per fer una comanda amb cara i ulls. El debat, servit.

Es va desfermar aleshores una discussió entre partidaris de pizzes i partidaris d’entrepans i entre si cadascú havia d’anar per lliure o si era millor demanar el mateix per a tothom. També hi havia qui aprofitava la confusió per intentar convèncer algun sector que el millor era encarregar pollastre, menjar xinès o qualsevol altre extravagància. Va ser aleshores quan la via dels entrepans, amb què alguns havien somiat durant molt temps ja que en aquest tipus de sopars a la feina sempre demanem pizzes, va començar a desinflar-se. Algú va dir que els entrepans de la cafeteria en qüestió estaven molt mitificats, però que no n’hi havia per a tant, com passa potser també amb alguna generació de la política andorrana excessivament mitificada pels mitjans de comunicació.

Tornant a la redacció, el que passava era que els partidaris dels entrepans estaven en clara minoria i, veient les seves expectatives, es van avenir a menjar pizza. Això sí, vam decidir que a les pizzes les anomenaríem discos de farina de blat coberts de diferents ingredients segons els gustos, és a dir, segons les parròquies. Però vaja, que amb independència de la nomenclatura reformista seguíem menjant el mateix.

Algú podria pensar que, un cop arribats a aquest punt, ja no hi hauria més discussions: es feia una plataforma pro pizza i punt. Però, res més lluny de la realitat, les discussions tot just acabaven de començar, perquè ara calia triar els tipus de pizza i qui es menjava cada tipus i amb qui se’l menjava. Calia conciliar mides i gustos amb necessitats fisiològiques… i tenir-ho enllestit en poc temps. N’hi va haver que de seguida es van posar d’acord, alguns per tenir poc marge de tria i altres perquè en tenien molt, com els liberals d’Encamp i Sant Julià, vaja. Altres, com a Escaldes, van apostar per una pizza de gust exòtic, renovadora, per intentar acostar-se a algú altre que feia temps que havia deixat de menjar pizza per passar-se a la dieta zen i ja mai no es quedava a sopar a la redacció. També n’hi havia que no entenien perquè havien de consensuar la tria de la pizza amb els expartidaris de l’entrepà quan ells sols, tots solets, tenien prou gana per menjar-se’n una de sencera, aquests serien equiparables al PLA de Canillo. Pel que fa a Ordino, estaria representat a la nostra metàfora amb un sector de persones disposada a transigir en el tipus de pizza per evitar trencar el consens, sempre i quan els deixessin menjar alguna cosa, és clar. Al bellmig de tots hi havia aquells que, emulant a Nou Centre, amagaven amb tornar als entrepans si no hi havia consens sobre les pizzes, però mai vam patir realment per les seves amenaces.

A la nostra variopinta redacció també hi havia gent que no es podria identificar amb cap sector del PLA o Nou Centre, sinó de la resta de partits. Uns, com Andorra pel Canvi, ja tenien triada la seva pizza i sabien que no es quedarien sense sopar, però estaven molt atents a les desavinences dels altres per veure si, per casualitat, podien acabar-se quedant amb un tros de quatre formatges o, més aviat de capricciosa, amb el qual inicialment no comptaven. Altres, com el PS, ja venien sopats de casa, això sí, seguien gairebé tots la mateixa dieta, i molt rigorosa, per cert. Uns pocs portaven el sopar en una carmanyola, emulant metafòricament als Verds. Quan ja estava a punt d’arribar el repartidor, algú va treure sorpresivament un tros de truita de patates amagada en un calaix i es va donar per servit, igual que UNP. Veient tanta confusió algú va optar per la tàctica Pintat i ens va dir: “Feu el que vulgueu, jo me’n vaig a fer unes tapes”.

Ah! Gairebé se m’oblida: poc abans que comencés el congrés del PLA va arribar finalment el repartidor. A banda de les pizzes portava begudes: coca-cola i lambrusco per a tothom. La persona que havia fet la comanda ho havia decidit així, sense ni tan sols consultar-ho i ja no hi havia canvi possible: si ho vols bé, i si no, també. Doncs bé, això és precisament el que ha fet l’ACO. Bé, independents d’Ordino en diuen ara, i tan independents…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada